Una romana a Barcelona. Fantasia Arqueològica

La romana que dormia a Barcelona

(Fantasia arqueològica)

– ¿D´on sortiu, senyora, si es pot saber?

El policia de la urbana acabava de sorprendre una persona baixant de a poc a poc d'un trencat de la muralla romana enfront de la Plaça Ramon Berenguer. Era una dona. Una dona disfressada de romana, amb una túnica fins als peus. Eren dies de Carnaval, gairebé tot estava permès, però no tot i menys si es feien malbé o no es respectaven monuments com la Muralla Romana, monument emblemàtic de la ciutat.

El cronòmetre digital, petit ordinador i calculadora amb despertador de Baudili Buenadicha, regal de la seva senyora, marcava les vuit i catorze amb vint ,vint-i-u, vint-i-dos segons a.m. No era, doncs, hora de continuar la farra nocturna, en opinió del municipal, amb prop de quaranta anys de servei al  Ajuntament.

–¿Què feia vostè allí dins?

La senyora feia cara d'espantada davant les preguntes de l'agent. Baudili, expert en psicologia de masses, observà quelcom estrany en aquella persona i abaixà el to de la reprimenda.

–¿No veu que aquestes parets regalimen aigua un dia com avui? A més no crec que estigui molt net aquest forat d'on acaba de baixar, senyora.

Li hagués agradat comprovar la humitat de la roba de la senyora. Això, però, excedia les seves atribucions, encara s´hauria espantat més.

–Li estic demanant senyora. És la meva obligació i la seva, respondre. Digui'm, ¿Què feia dins el forat de la muralla? ¿Ha passat allí amagada la nit de carnaval?

Les antenes de l'agent Buenadicha buscaven indicis, explicacions. El company no tornava. La primera hipòtesi feia aigües: No semblava, amb el seu seriós i espantat semblant, sortir d'una gresca nocturna. ¿Estrangera, participant en algun grup que celebrava el carnaval, que perdé el contacte alb els seus? Baudili l'observava repassant mentalment tota la casuística dels seus quaranta anys de servei municipal.

 

 

 


La senyora tot era mirar a terra, al forat d'on havia sortit, a la muralla, als arbres, edificis sense sentir ni atendre a les preguntes del guàrdia Buenadicha.

–Perdoni, senyora, em deu una explicació, si entén la meva llengua. No fa cara vosté d´haver estat tota la nit en balls de disfresses. Les coses com siguin. El que no se és com se li acut anar vestida amb una túnica amb el rasqui del matí. Perquè no em dirà que ha dormit dins la muralla tota la nit.

El dit curtet i grassonet de Baudili Buenadicha assenyalava una gran escletxa oberta entre grans pedres i totxos, restes de la reconstrucció de la muralla romana al carrer de la Tapineria.

– ¿M'entén, senyora? ¿Parla vostè el meu idioma? ¿D'on és vostè, senyora? Parli, si us plau. ¿Li puc ajudar en alguna cosa?

La senyora se'l va mirar un moment. El seu cap continuava donant voltes amb la cara i els ulls a les façanes, les llambordes del terra, mirava cap amunt cercant algun senyal. Seguia espantada la velocitat dels cotxes a la via Laietana. El guàrdia Buenadicha, a dos anys només de la seva jubilació, no recordava un cas similar en tots els seus anys de servei. I Borrell, el company, no apareixia. Es trobava malament. ¿Havia deixat el servei sense dir-li res? ¿Què fer amb la senyora? Semblava amnèsia a primera vista. ¿Podia tractar-se d'una despistada d'una nit de  gresca amb més alcohol al cos del necessari? Res de pesta etílica. Més aviat la veia serena, espantada, sí però dominant els seus moviments, equilibrada. Un cas estrany realment.

Inútil de manar-li la documentació. Aquella dona anava indocumentada. Problema número u. La túnica i el cinturó no amagaven gresca bossa ni motxilla amb papers o moneder. Res. Buenadicha es neguitejava perquè no trobava una sortida a la situació.

–¿D'ón ve, senyora? ¿És d'aquí vostè o és estrangera? Parli'm si us plau.

El to del municipal era amistós, carinyós gairebé. Sentia pena per aquella senyora, segurament s'havia perdut. Ella mirà directament al policia.

–Miri, senyor. Fa estona que l'escolto i no se per on començar. No sé què ha succeït. Estic espantada. Em trobo perduda, completament fora de tot.
–¿Ha dormit allà dintre aquesta nit?

–Sí, suposo.

–¿Tota la nit?

–Més, més crec. Més nits i més dies, molts dies...

– ¿Molts dies? Em fa l'efecte que no ens entenem. Diu que ha dormit molts dies al forat de la muralla?

–¿Forat de la muralla? ¿Casa meva?

El policia municipal acaronava el seu Walki per a connectar amb prefectura. Aquell cas singular se li escapava, aquella dona estava trastornada i necessitava un suport tècnic, malgrat la seva aparent serenor.

–Solucionem el tema. Tranquil·la, senyora. Aquí, 1122, llamando a centraleta. Cambio.

– ¿Què fa, senyor? ¿Amb qui parla? No passa res. No ho entenc ni vostè ho entendrà. Vinc de dormir, senyor. He dormit segles, centenars d'anys aquí dins.

–Aquí, 1122, llamando a central, caso especial. Cambio.

Un xiulet molt agut va espantar-la i va fer uns passos cap endarrere.

–Aquí, centraleta. Un momento, 1122, estoy saturado, llama más tarde, cambio!

–¿No em creu? He dormit molt. ... segles, no entenc res del que veig. No se on ens trobem.

–¿No coneix vostè aquest carrer? La Via Laietana, important artèria de Barcelona.

– ¿La Via Laietana?

La dona va fer un gest afirmatiu, com de reconeixement. Després d'un silenci, va continuar.

– ¿Via Laietana? No. Mai l'havia sentit anomenar. La Via Augusta, la Via Apia en Roma, la Via Nomentana, La Via Sacra, a la sortida cap el riu, cap a Tàrraco...

Buenadicha va prémer el botó de desconnexió. ¿Com explicar-ho a centraleta? No vull ser la riota de la setmana. Aquest és un cas especial I aquest cas l'he de resoldre jo. O acabarem tots dos a l'hospital psiquiàtric. Intuïa l'expert en carrers i tribus humanes que aquesta senyora era un fenomen de la natura, deia la veritat. Havia dormit segles tal vegada. I això s'havia de resoldre a poc a poc. Baudili no era un expert en història, cursets de posada al dia, català, anglès I poc més. La intuïció del municipal anava més enllà del sentit comú.

–O sigui, que no coneix la Via Laietana, però sí que coneix la Via Augusta que està a la part alta de la ciutat. Vaja, vaja...

–No em maregi, si us plau. Li repeteixo que no sé com he arribat aquí, no sé on estem. Cregui'm, home. Acabo de despertar-me d'un somni molt llarg.

Baudili mirà de fit a fit la senyora. L´ expressió preocupada, poruga, ingènua a l´hora i perplexa li feia dubtar. Senyora, aparentment en bon estat, al voltant dels quaranta, agraciada, vestida de romana, túnica fins als peus i cinturó de pell. ¿Em trobo, al cap de quaranta anys de servei, amb un cas completament extraordinari?

Feia fred . Al sol, que tímidament apuntava darrere els edificis de la Via Laietana li feia mandra d'escalfar els carrers. El guàrdia es fregava les mans i va pensar si no seria millor baixar amb la senyora al metro per a evitar-li una pulmonia. I ¿què fem en el metro? ¿Seure a les andanes mentre veiem el pas dels vagons? On portar el cas? ¿A un psiquiàtric amb ella? Això no puc fer-li. No està boja. Doncs ¿què?

–¿No té fred, senyora?

El cenyidor de cuir, únic guarniment sobre la senzilla túnica, marcava unes proporcionades i boniques formes de dona.

–Una mica, sí.

Allí mateix, en el cotxe patrulla d'on feia estona havia sortit el company que es trobava malament, disposava d’una manta, entre rotllos de cinta no passeu policia, farmaciola, cordes i manilles

 

 

 

–No es mogui. Torno ara mateix.

Amb una senzilla manta blanca aquella senyora no va perdre la seva elegància i compostura. Se la va cenyir d'una manera natural, la va caragolar al voltant del seu cos deixava lliures els braços, els plecs queien rodons fins als genolls. No li passà desapercebut aquest detall de cenyir-se amb gràcia una manta vulgar. La veia equilibrada, educada, més tranquil·la que en el primer moment. ¿Com anar al psiquiàtric amb aquella dama? Si mancava alguna raó per a fer-li desistir de dur-la a un centre mèdic, van ser suficients la soltesa i elegància dels seus moviments coordinats, el seu lleu somriure quan va acceptar afegir la manta al seu escàs vestuari.

El company no tornava. Es trobava malament, segur que Madueño l'havia enviat a casa. Baudili es va apropar al cotxe patrulla amb la intenció que li deixessin mans lliures per a resoldre el cas. Estava convençut que tenia a les seves mans una dolça responsabilitat que res tenia a veure amb les seves experiències al carrer.

–Almenys, podria donar-me el seu nom i cognoms.

–Només faltaria, senyor. ¿El meu nom? Sulpícia, esposa de Marcus Sulpicius Frumentarios Agricola Provintialis.

Buenadicha arrufà el front. Si no m'està aixecant la camisa, estem davant un cas insòlit. Calma Baudili i peus de plom. Prossegueix.

–¿En quina ciutat vivia... Vaja, viu?

Buenadicha va corregir sobre la marxa, aquella dama no era un fantasma, vivia, no era una ombra del passat. ¿O si que ho era?

–Visc...visc...

Es va aturar, com si aquesta paraula se li hagués clavat a la gola i no pogués empassar-se-la.

–Visc, no sé, senyor... jo vivia al costat del Cardo Principalis, a la via Piscator, tothom la coneix, bé, diguem-ne, tothom coneixia aquest carrer, sempre l´hem anomenat Via Piscator. No hauria d'estar lluny d´aquí.

Cardo Principalis, Via Piscator. Baudili coneixia els noms dels carrers com la palma de la seva mà, fins i tot els petits carrerons coneguts només pels seus habitants. Carrer Paradís, la Pietat, Sant Simplici, Riudarenes. Sentí el xiulet de la centraleta, li demanaven de la central.

Reprimí el reflexe de preguntar a centraleta on es trobava la Via Piscator, més que res, per qüestions d´amor propi. No volia desprès brometes dels companys si aquell carrer no existia.

–Aquí 1122 Cambio.

–¿Has acabado con el incidente? Cambio.

–Sí, totalmente. Cambio y corto.

Incident. Aquella dona no era un incident, si de cas, una aventura. Baudili s'apropava al misteri de Sulpicia, per a la qual cosa el mòbil i la radio feien nosa. Via Piscator. Era ridícul demanar res a centraleta sobre "l'incident".

–Senyor, d'ençà que he sortit no faig més que mirar aquestes parets, han de ser les muralles de la meva ciutat. Quin canvi! Ningú no les coneixeria. Ha passat molt de temps sobre aquestes pedres... La resta que veig em fa por, és quelcom desconegut.

¿Era possible que aquella senyora fos una romana de debò? De nou els dubtes de Buenadicha. D'una banda allò podia ser una campanada. "Trobada amb vida una romana dels temps dels romans". D'una altra banda sempre quedava la possibilitat d'un timo, d'una estafa, que aquella aparent dama romana fos una actriu o una buscafama i que restés ridiculitzat en un reality show per a riota i broma dels companys.

–Jo he viscut prop d'aquí, de debò, senyor. Potser jo he dormit molt, molt, massa, potser. Tinc el cap una mica tèrbol. No, si ja he vist moltíssimes coses estranyes des que sóc aquí amb vostè. No conec aquest barri però reconec alguns racons.

Feia estona que Baudili havia desconnectat de la Central el seu aparell, tot i que ho prohibia el reglament. El cas, l'incident, estava fora de tota norma. Alguns vianants s´aturaven per a fer comentaris sobre la parella. El policia feia petites passes cap endavant, cap endarrere, donava cops a terra amb la sola de la sabata, nerviós, gratant- se el cap amb gorra i sense gorra. Davant seu, una senyora, restes del carnaval, embolicada en una manta, com si tornès a casa després d´una nit de festa de disfresses. Aquestes mirades mortificaven al guàrdia.

–¿Sap a quin dia som avui?

El truco de la psicòloga, la pedra de toc. Quan un desconegut no sabia el dia ni el mes ni l'any havien de posar-se en contacte amb el departament d'urgències socials o portar-la directament al carrer Comerç, a les treballadores socials.

–No sé. Només el que li he dit abans. Soc Sulpícia, l'esposa de Marcus Sulpicius, fa anys que ja és mort, el pobre.

–¿Sabria dir-me quina hora és?

–Està vostè de broma. ¿Què es pensa que estic trastornada?

–¿Vol dir-me l'hora?-li va demanar Baudili amb certa exigència.

La senyora va mirar al cel, després a les ombres que feia el sol en els edificis, finalment a l'ombra de Baudili.

–Més o menys l'hora Tertia, senyor.

–Hora tèrcia, bé. No sé si m'està prenent el pèl d'ençà que l'he vist baixar de la muralla. Són les nou del matí.

–Estic atordida, senyor. Potser hi ha un equívoc. El sol no enganya, és hora tèrcia. I potser vostè, i perdoni l'observació, no hi cau. Jo em trobo despistada, perduda. M´he despertat fa una estoneta i ho he vist tot canviat. Vostè només em demana coses estranyes. ¿M'he posat jo amb la seva ridícula vestimenta? Jo respecto les persones. ¿He cridat davant aquests carros lluents sense cavalls, que em fan tanta por? Mai els havia vistos tan lluents, tan ràpids amb vidres i sostre, res a veure amb una léctica o amb una carruca. Aquestes torxes sense fum francament les trobo estranyes. Tot es estrany, m'entén? Ajudi'm, ajudi'm, senyor a saber què m'ha passat.

I li va agafar la mà. Era una mà suau, tèbia, Baudili no la va retirar, tot i les seves reserves i la normativa del cos de guàrdies urbans. En el fons le agradava el tacte d'aquella mà fina i petita.

–És clar que li ajudaré, no ho dubti. Estem, jo estic per a això.

–He dormit molt, ho veig clar, he dormit massa? ¿En quin any som? Ab urbe condita, és clar.

–No m'enredi, que prou enredats estem. Som al febrer, a quinze de febrer de l´any dos mil deu.

Baudili era un municipal sense una preparació especial, no tenia una cultura universitària, ni havia fet el batxillerat però el seu olfacte d´home de carrer li feia palès que es trobava davant d´un cas que ultrapassava les seves atribucions. Era extraordinari el que intuïa, podria ser un cas únic a la vida, per això pagava la pena avançar amb peus de plom. L'ombra d'un "reality show encara no havia desaparegut. Una solució fàcil, em rento les mans i en pau, seria entregar aquesta dona als serveis socials. Baudili, encara amb la mà calenta de Sulpícia entre les seves, entre el cor i la raó, va optar per escoltar la dona que aquell fresc matí havia sortit de la foscor com una aparició miraculosa.

–Deixi´m que li expliqui, i tranquil·litzi's que sóc jo qui hauria d'estar neguitosa. És ara, ara quan començo a situar-me...

Es desempallegà de les mans de Baudili i assenyalava amb el dit torres, torreons i pedres caigudes.

–Digui, senyora, l'escolto amb les orelles obertes i anem al gra, que ens podem quedar pasmats. És aquest maleïda humitat d'aquesta ciutat.

–Sí, sí, la humitat de Bàrcino, que mala era...

–I vinga Bàrcino o  Barcino... Barcelona, senyora.

–Barcelona, d'acord. Aquesta muralla de Barcelona que tinc al davant no hi ha qui la reconegui. Són les muralles de la ciutat, però quina barreja d'edificis, muralles, torres... està irreconeixible.

Amb els ulls mig closos guaitava els flancs de pedra desmuntant amb la mirada tot allò que el temps, la història i els homes havien afegit a les muralles Aquelles pedres amb la nova mirada van donar llum i vida als seus ulls.

–¿Vol acompanyar-me i intentem trobar la meva ciutat?

¿S'estava empassant que aquella senyora era una romana de l'època romana? ¿Que havia dormit segles i segles? ¿S'ho empassava com si fos un conte infantil? ¿No fora millor actuar raonadament, anar amb ella a Afers Socials i acabar la història? Que l'enviessin al museu arqueològic, al Psiquiàtric, a l'oficina d'objectes perduts. Era una dona molt maca com per a acabar en l'oficina d'objectes perduts.

Bàrcino, Barcinone, Barcelona, tan es val, home. Quant de temps, mare meva...! Quantes coses hauran passat en tant temps. Li vull explicar una cosa, senyor. Jo no vaig néixer aquí, vaig néixer a Roma, em vaig casar a Roma, després arribàrem el meu espós i jo a prendre possessió d´unes terres prop del riu i vàrem viure en aquesta ciutat, aquí. Sí, aquesta és la meva Barcino, por Càstor i Pòllux,

–¿Per qui ?e

Sulpicia havia canviat. Havia perdut la timidesa, la por, somreia per primera vegada. Continuava contemplant les restes de la muralla romana des de la plaça de Ramon Berenguer.

–És molt curiós, senyor. Bé encara no sé com es diu, amable ciutadà.

Baudili ho havia decidit. Prenia com a cas personal l'estranya aparició d'una dona vestida de romana, d'una tal Sulpicia que era o es feia passar per autèntica romana, descartava una despistada de la nit de disfresses. El cas Sulpícia se'l quedava per a ell sol, res de comunicar amb centraleta, no amb Madueño. Baudili Buenadicha s'encarregava del cas de la dona que va dormir segles a la ciutat.

–El meu nom es Baudili Buenadicha, per a servir-la. Parli, parli, si us plau, que l'escolto.

–Moltes gràcies, ciutadà Baudili, ara vostè m´ajuda a sentir-me tranquil·la. Quan vostè jugava amb aquella cosa tan estranya de llumetes, xiulets i sorolls vaig tenir por. Ara estic tranquil·la, Baudili. M'he despertat, reconec amb dificultats alguns trets de la meva ciutat. Vos em creu?

–Em costa, Sulpícia, però crec en el que m'explica.

–Així doncs, anem a veure si després de tantes nits i dies dormint, encara descobreixo la meva Bàrcino o Barcelona, com dieu. He dormit molt, li torno a repetir. No s'ho creurà però , tot i que estava adormida, sentia parlar. Aquestes converses que sentia de lluny han estat per a mi com un tènue fil que em lligava a la ciutat. Ara el necessito perquè temo que el fil dels meus records podria trencar-se en qualsevol indret i perdre'm en mig d´aquest difícil laberint.

Baudili estava rendit, rendit a una aventura que mai hauria imaginat, allò superava els límits de la seva capacitat i de la seva experiència. Deia que era una romana que acabava de despertar. ¿Dos mil anys adormida? I quan es desperta té la mateixa edat que quan va anar-se a dormir a l' época romana? ¿Qui el creuria? ¿Com explicar-ho al seu cap, als companys, a la seva dona? I ara una d´indis, Baudili. L'urbà no acabava d'empassar-se la sorprenent aparició de la romana, però Sulpicia no enganyava, era una romana de debò. Impossible acceptar que pogués ser una refinada timadora. ¿Amb aquella candidesa? ¿Què li demanaria? ¿Diners? No la imaginava demanant-li quatre euros. La candidesa, l'elegància i la simpatia de Sulpícia no encaixaven dintre de l'esquema de farsants o timadors que l'experimentat Buenadicha coneixia com la palma de la mà. Aquella matrona romana li demanava seguir-la. Abandonar la feina. Ell estava al servei dels ciutadans. ¿Es que no formava part de la seva feina ajudar a orientar-se a una desconeguda? Si li posaven una sanció, arribaria al mateix alcalde, que segur, li entendria. ¿Què faria vostè, senyor alcalde en el meu lloc? ¿No som una ciutat acollidora?

–Anem-hi, senyora. ¿Cap a on?

Pel carrer de la Tapineria van caminar en direcció a la catedral. En passar davant la torre octogonal ella va alçar els ulls i assenyalant-la amb el dit, va somriure satisfeta.

–Ja ho crec, amic Baudili, som a Bàrcino. Aquesta torre tan original, és clar que la reconec. L'heu afegit bufandes de pedra. Mania que teniu de tapar les coses.

–Més aviat és al reves, amiga. Crec que fa uns quants anys encara era més difícil reconèixer la muralla. Sort té vostè que estan de moda les antiguitats.

–¿Les antiguitats? No parli així, home, que em sento al·ludida. ¿Sóc jo una antiguitat?

Per timidesa va callar el que pensava. ¿Antiguitat, vostè, Sulpicia? Vosté es una bellesa clàssica i serena sorgida del relente d'un matí de la setmana de Carnaval. Contemplava el nas recte, els llavis gruixuts, la barbera arrodonida, el cabell ondulat que no arribava a tapar-li el coll amb una inadvertida clenxa al mig. Per més antiga que fos aquella matrona, la seva bellesa i elegància no passaven de moda.

–A vostè li noto més la gràcia que l'antiguitat. És molt maca, Sulpícia.

–No m'esperava jo aquesta flor tan aviat, bon home. És vostè molt simpàtic. ¿Per què no em dóna la mà de nou i caminem junts? El sol va pujant i ens queda dia.

Es sorprengué Baudili. La timidesa, la vergonya, la por que algun company li veies acompanyat d'una dona vestida de romana va fer que afluixés la mà fins a separar-la. Ella li l'agafà amb força.

–¿D'on és vostè, Baudili? No en resulta conegut el nom; sona a bàrbar.

–Barbar, bàrbar, no l'trobo jo. Sóc fill de Terol, res de bàrbar. En canvi mai havia sentit el seu nom, ves per on.

Sulpícia. Jo era coneguda com a Sulpícia Iuvenis perquè aquí hi havia més Sulpícies. I jo era la més jove de totes. El meu home deia que mai no em faria vella. Era un bromista. M´estimava molt, tot i que...

–Era casada.

–Ja en parlarem del meu marit. Jo, encara que sembli immodèstia, era molt maca. Vaja, això deien. Ara no sé, fa tant que no em miro al mirall. A més a més, això de la bellesa canvia amb el temps. Tenia jo a casa un retrat de la meva àvia- tothom deia que havia estat una Venus- doncs a mi, el pentinat de la seva època i el seu nas tan gran em feien riure. La mare de vegades s´enfadava amb mi, perquè havíem de ser molt respectuosos amb els nostres majors. L' àvia no em semblava maca, ans al contrari, semblava una medusa o una gorgona.

–No es preocupi pel seu aspecte. Ja veu que no crida l´atenció entre la gent. Més em miren a mi que no pas a vostè. I continuï, si us plau, que és molt interessat tot això.

–Sense les meves esclaves que em pentinaven al matí, dec dur segurament cabells de boja o de Fúria. ¿No porta per casualitat un mirall a sobre?

–Ja trobarem un mirall, senyora, Sulpícia. Li dic una cosa, el pentinat li va de perles amb la túnica, com si fos una romana de l'època romana.

–Sóc Romana, amic Buenadicha. Sóc ciutadana romana. ¿no és vostè ciutadà de l'Imperi? És clar que hem de tenir en compte el temps que he dormit, han canviat tant les coses. Tenia dinou anys quan varem arribar casats. Ja li explicaré després, però ara deixi'm mirar aquesta façana, que no vull perdre el fil que encara em lliga a la meva ciutat. Aquest edifici no el conec. Deu ser nou encara que no ho sembla.

–Ja ho veu, res de nou. Només cal mirar les pedres ennegrides. Però és molt important. És la Catedral de Barcelona, ja fa temps que la van construir.

–La Catedral, la Catedral... Serà tal vegada la residència d´alguna persona important?

–No exactament. No hi viu ningú. No deixen dormir a dintre. És una església, la església més importat de Barcelona, encara que a mi m'agrada més la Sagrada Família.

–Què m'explica? Una església. La Sagrada Família. Sí, ara que la veig, sembla antiga, però quan jo vivia per aquí passava la muralla. ¿Ho veu més enllà?

Sulpícia, que havia conegut les muralles quan eren muralles i es feien servir com a tals i no com a monuments arqueològics, traçava una línia imaginària amb la mà des de la torre poligonal fins a les dues torres cilíndriques, passant per les quadrades on ara es troba l'hemeroteca.

–Excuso dir-li que la Catedral és antiquíssima, senyora Sulpícia. Jo de vegades he sentit dir als cicerones que la part exterior és relativament moderna, del segle dinou, però el interior és molt ric i molt antic.

– Cicerones? Segle dinou.... No em dirà que aquí va venir Ciceró. Ho sabria jo, sobre tot el meu marit. Escolti'm, Baudidi. Anem a pams, si no, em perdo. Jo vaig venir a Barcino, diguem Barcelona per entendre'ns, durant el desè any de Dioclecià, després de las expedicions que va fer Maximià amb unes quantes legions. Quan vàrem arribar la gent estava molt escarmentada. El meu home em va explicar que la sublevació dels camperols va ésser durament reprimida per Maximià. Es notava, quan parlaves amb la gent. No obrien la boca. Diu vostè que hi era Ciceró. Alguna cosa no quadra. Jo he sentit anomenar a un cònsol de l'època de Juli Cèsar, un gran orador una mica histriònic. I quan vàrem venir feia molt que aquest home havia desaparegut.

–Em fa l'efecte, Sulpícia, que això del temps i la Història ens està complicant la ruta. Deixem la Història i els emperadors, que jo tampoc ho he estudiat gaire. Vostè parli'm de què feia vostè, del seu marit, dels seus fills, de com vivia la gent.

– ¿Veu aquests torreons rodons? Són autèntics, No em negarà que són de la seva època romana.

–Hem quedat que no parlarem del temps. No entec això de l'época romana . I doncs? Jo sóc romana i no sé què és l'epoca romana.

Malgrat els afegits, arranjaments, reconstruccions i altres cirurgies, Sulpicia anava recomponent el perímetre emmurallat de la seva ciutat.

–Recordo que aquestes muralles eren una de les característiques inconfusibles de Bàrcino. Eren molt maques. Quan Sulpicius i jo sortíem a sopar fora, a la tornada veiem aquestes muralles de pedra fosca que donaven relleu i bellesa a la imposant mole del temple d'August, blanc com un anyell, amb les seves columnes blanques i els magnífics capitells blancs. El temple estava situat sobre un petit turó com tots els temples. Anem a comprovar-ho. Espero trobar-lo al mons Taber.

–No ho crec pas.

–Ja ho veurem. Suposo, Baudili, que a vostè li succeirà com a mi, quan parla , jo no li entenc el que diu tot i que les paraules em resulten conegudes. Ara, deixi's portar. Si aquesta és la porta de les torres arrodonides, aquest és el decumanus. Pujant per aquest carrer arribarem al forum i del forum al Temple d'August. N´estic segura.

–Faci, faci, Sulpícia. A veure si troba el temple d'August. Em posaré molt content.

–Ja ho veurà, amic meu. No hi ha pèrdua. Trobarem en aquesta direcció el temple si encara no ho han enderrocat. No falla, amic meu, no pot fallar. No veu la pujada?

Baudili estava sorprès. Mai s'havia preocupat de conèixer la ciutat antiga, allò seu, on es trobava en la seva salsa eren els aparcaments, les multes a venedors sense llicència, les hores d'apertura i tancament de negocis, es coneixia aquells carrers com la palma de la mà, però mai li havia cridat l'atenció la monumentalitat de la ciutat. Una romana s'entestava en ensenyar-li un temple romà. Viure per a veure!

Era plenament conscient que aquest matí s'escaquejava de la feina. En els prop de quaranta anys a l'ajuntament mai havia demanat un permís per assumptes propis ni tampoc havia abandonat la feina com havia fet el company.

Aquell matí era especial, havia trobat una senyora entossudida en convèncer que era romana de debò. En el fons tenia por que aquella aventura fos un somni, que s'esfumés al trencar una cantonada. Sulpícia li acabava de dir "amic meu" i això en llatí, en català o en la llengua en què ella parlés significava una cosa molt important. Hi havia molts racons per aclarir: Adormida vint segles i parlant català. Havia insinuat que li parlava en llatí. Tema pendent. Sort que encara tenien el dia al davant.

–Aquest carrer em resulta d'alguna manera conegut. El sol m´orienta però tot està molt canviat. Per aquest carrer pujàvem al forum, a les termes i al Temple. Doni'm la mà, home, ajudi'm a trobar ni que siguin les ombres de tot allò que hi havia aquí quan vaig quedar-me adormida.

Els vianants miraven la parella. En dies de carnaval no sabien si admirar més la disfressa de la romana o el perfecte uniforme de l'acompanyant. Trobaven poc original el de la matrona romana i massa detallat el de policia. Encara que no faltava que penses que aquella romana anava detinguda per algun excés nocturn.

–No voldria desil·lusionar-la, Sulpícia, - va dir Baudili mentre pujaven el carrer del Bisbe- però per aquests voltants només trobarà el Bisbat, aquí, a mà dreta, el claustre de la catedral, a mà esquerra i, al final. la plaça de Sant Jaume, ajuntament, Generalitat i etcètera. No conec jo cap Forum, ni Termes. Pensi que aquests indrets me'ls conec des de fa quaranta anys.

– ¿Com li diuen ara al Decumanus?

Carrer del Bisbe, el Bisbat està aquí al costat.

– ¿Què és el Bisbat? Això és nou.

–Són unes oficines de la diòcesis, coses de l´església.

–Expliqui's millor, bon home, que no m'adono. Aquest carrer era un dels carrers principals de la ciutat. Ningú el coneixia pel nom oficial. Li dèiem carrer de la xerrameca, perquè sempre hi havia gent que s'aturava a xerrar quan acabava la pujada. Altres li deien carrer del monstre pelut. Sap per què?

–¿Com puc saber-ho?

Abans d'arribar al forum vivia un recaptador, la primera casa, després de l' intervallum, lleig com un mal son i dur com el granit. Si et descuidaves, et cobrava dues o tres vegades el mateix impost. Sempre li acompanyaven uns energúmens altíssims que no parlaven la nostra llengua. Si deia que no havies pagat, ja havies begut oli.

–No han canviat tant les coses. Jo, per exemple, ¿veu aquesta llibreta i aquest aparell?

–¿No serà vostè recaptador?

–No, no, si us plau. No s'espanti.

–De debò, si és recaptador, m'ho diu i hem acabat. ¿Per a què és aquesta llibreteta? Multes, he llegit.

–Jo li explico. Hi ha gent que al carrer fa el que no s'ha de fer. Per exemple, fer les seves necessitats en públic, aparcar on a un li sembla bé.

–I vostè li diu el que ha de fer...

–No, jo sanciono, però si l'infractor està d'acord amb l'import de la sanció, dedueixo un 10%, o més, segons circunstàncies i circunstàncies, no reincidència o primer avís i col·laboració amb l'auctoritat. Tot ho tinc aquí en unes taules plastificades.

Semblava enfadada. Allò de les sancions i les multes havia deixat en ella una empremta de desconfiança. Buenadicha va tornar amb habilitat als temes que l'interessaven.

–Ànim, Sulpicia, potser tindrà sort. Mira que si trobem coses romanes per aquest carrer!

–N'estic segura. La terra no pot empassar-se el forum ni un temple tan grandiós. Està, bé, estava damunt el turó i els governants ho van dedicar a August, però nosaltres li dèiem el temple d' Heracles. El meu marit, que llegia i viatjava molt m'explicava que August va venir a sotmetre els càntabres, de la Citerior, que no hi havia manera...

–Això de la Hispania Citerior i la Ulterior que ho recordo de l'escola. I August, l'emperador. Heracles era un forçut, un boxejador.

–No es confongui, era com un déu, fill de deus. Quan vivia aquí, la capital la teníem a Tàrraco i la província es deia per això Tarraconensis. Hi havia més províncies, la Lusitània, la Bètica, la Narbonense. Ah, si fos aquí el paterfamilias Sulpicius ja li donaria explicacions. Trenta anys tenia quan va morir. Era més gran que jo, gairebé vint anys més.

 

–No trobo pràctic que hi hagi tanta diferències entre la parella.

–Això de la parella deu ser la manera de parlar d'ara. Nosaltres no fèiem servir aquesta expressió tan carrinclona. L'home sempre ha estat més gran que la dona, per estatus social, per circumstàncies. L'exercit marcava molt.

–Ja ho crec, Sulpícia . Tinc milers de preguntes preparades, però cada cosa al seu temps. La qüestió del temps, ja hem vist, ens pot embolicar. Parli'm del seu marit, de la seva professió i com va morir.

–Ja en parlarem. Ara busquem el temple.

–Temo que no veurà vostè cap temple. Per començar ja veu que no hi ha cap turó

– No és... no era massa elevat.

–Passo tantes vegades per aquest carrer... Aquí no hi ha cap muntanya ni turó ni turonet. ¿No es tractarà del turó de la Peira, jo visc allí, o de la serralada de Collserola o el Carmel? Tota aquesta zona es plana. ¿No ho veu?

–Escolti'm, Buenadicha el Taber no era com els Pirineus o els Apenins, si us plau. Era un petit turonet que destacava suaument de la resta de la ciutat.

–Ni això. Faci'm cas.

Havien arribat a la plaça de Sant Jaume, zona delicada, perillosa per a un vigilant que s'havia escaquejat. Col·legues a la porta de l'Ajuntament, companys que creuaven a l'hora de l'entrepà, el podien observar.

–Vagi cercant el turonet, Sulpícia i no es mogui, ara torno.

Va distanciar-se discretament de Sulpícia. Com cada dia a aquesta hora entrava a les oficines de l'ajuntament i de la taquilla treia l'esmorzar, i no era convenient que algú el veies xerrant amistosament amb una dona disfressada en hores de feina.

Sulpícia es va quedar sola fent voltes per la plaça. Mirava el sol, la seva ombra, el carrer del bisbe, els edificis de l'Ajuntament, la Generalitat, les cases que envolten la Plaça. Girava el cap, mirava de nou al cel, desprès al terra. Rodava el seu cap, rodava tota ella cercant el temple i les termes de Bàrcino. El lloc era aquell, amb tota seguretat. Estava en centre neuràlgic de la ciutat on es creuen els dos eixos principals.

Baudili amb l'entrepà i la taronja a la mà la contemplava mentre ella estudiava la seva ombra, l'ombra dels edificis i continuava les seves cavil·lacions. De cop va dirigir-se decidida cap al carreró estret del Paradís.

–Esperi'm Sulpícia. Un moment. ¿No vol esmorzar? La convida Buenadicha.

–Jo no tinc gana, encara és l'hora tèrcia.

–Va, dona, primer fem per la vida. És l'hora de fer un mos. Després anirem al temple i a les termes. És cert el que em diu, jo no ho sabia, m'ha explicat ara un company que al costat de l'Ajuntament van trobar fa temps restes de termes romanes. Unes ruïnes, quatre pedres...

–Unes ruïnes, quatre pedres. Pel que vaig observant això és el que jo sóc: unes ruïnes, quatre pedres.

Sulpícia. Vostè no és cap ruïna, ho dic de debò. Quan l'he trobat al matí pensava que era una noctàmbula despistada, disfressada de romana. Fa estona que estic convençut d'una altra cosa: vostè és un tresor, un tresor vingut del més enllà.

En un bar de la plaça de San Miquel, on mai entrava perquè el cafè amb llet costava vint cèntims més, van seure una estona per a protegir-se de mirades indiscretes. Sulpícia se sentia estranya en aquell lloc, molt observada. Mentre guaitava els prestatges, mirava desconfiada les begudes que servien els cambrers i s'espantava del soroll estrident de la cafetera. El cafè amb llet que Baudili va encarregar per a la romana no el va tastar. No volia res. Baudili no sabia què pensar, si aquells aliments li resultaven estranys o si aquella bella dama era un fantasma, no una dona de carn i ossos. L'esmorçar per al guàrdia era mitja vida. El món era una meravella, després de l'entrepà i el cafè.

Quan van sortir del bar Baudili es va atrevir a agafar-li el braç amb la mà. Era el braç d'una dona, un braç suau, Sulpícia no era un fantasma, era una dona estranya, aparentment llunyana, però el seu cos tenia vida. Es va atrevir a fregar amb el colze el seu pit, era un bonic pit de dona. ¿Què en pensaria el seu cap si el veiés del braç d'aquella dona? I Benita ¿què diria?

Al sol de la plaça, de nou, la va contemplar trista, desorientada. Baudili va voler relacionar-ho amb el dejú de la seva amiga, sospitava, però, que es tractava de quelcom més profund. Es va separar del policia, voltava per la plaça com gos a la recerca d'amo. Mirava cap al cel, les cantonades dels edificis, l'ombra del seu propi cos però no trobava el que cercava.

–Les termes, Baudili, ¿on les heu amagades, per Zeus?

–M'ho han dit i jo ho recordo. De tant en tant s'han fet excavacions per aquests voltants. Aquí, més o menys on ara estem.

–Tot em quadra, Baudili, però no heu deixat ni una tessel·la. Sou la destrucció.

I tornà al silenci. El guàrdia Buenadicha no sabia què fer, si deixar-la buscar o preguntar-li directament la causa de la seva tristesa. El preocupava el canvi d'humor de Sulpícia, sentia pena i per això li digué:

–¿Què li passa? ¿Per què es capfica tant per unes pedres?

–¿Unes pedres? ¿La meva vida, unes pedres? Marcus Sulpicius era l'administrador de les Termes. El millor de la seva vida, Baudili, aquí. Més o menys a aquesta hora, a l'hivern, el tenies ben arremangat manant, cridant, corrent d'aquí allà. Dirigia l'apertura de les termes. Sota les seves ordres estaven els llenyataires, els esclaus que encenien el foc amb les cendres del del dia abans, els porters que obrien les reixes de ferro, després de fer neteja. Marcus Sulpícius donava el vistiplau a la temperatura de l'aigua del caldarium, a les flames del hipocaustum i al terra, que havia de estar lluent com una plata d'or. Aquestes termes eren petites A migdia feia sonar una campanera perquè sortissin els homes. Havia acabat el seu torn i entraven les dones.

Es va quedar privada de la paraula, com si sentís veus de lluny. Baudili no es va atrevir a trencar el seu encís. Després d'una estona va continuar.

Marcus Sulpícius, espós meu, et perdono. Eres molt recte amb tothom, molt complidor, molt treballador. Amb mi, un mentider. Li agradaven els cavalls, apostar a les carreres, senyor, i també li agradaven les dones. D'això vaig assabentar-me després de la seva mort.

Va fer una altra pausa. Baudili dissimuladament li va mirar els ulls. No plorava, com suposava l'urbà.

–Definitivament ja és aigua passada

–Segurament el seu marit m'ho explicaria molt bé, però no hi és. Vostè també podrà explicar-me per què sortien els homes quan entraven les dones.

–El meu espòs, Marcus Sulpicius, fou un gran home. Mal espós, com tants, ja li dic. Sempre explicava històries divertides, picants o grolleres dels personatges de la ciutat que venien a les Termes. De tot s´assabentava, naturalment. Els esclaus eren molt astuts i enginyosos. Tot pel bé dels seus amos. Però Marcus els tenia ben calats. Explicava amb gràcia que, de vegades, algun senyor feia córrer la veu que patia d'una malaltia a la pell i que s'encomanava al contacte amb l'aigua. Quan això arribava a les orelles de la gent, abandonaven les termes, cames ajudeu-me. i no tornaven en una setmana. Marcus, el meu home, amb tota la tranquil·litat del món manava buidar les piscines completament, encarregava a un equip d'esclaus fregar a fons fins i tot les voltes de les termes i enviava un empleat a casa de l'amo espavilat amb una recepta per les malalties de pell i la factura de la neteja de les termes. Naturalment ningú es negava a pagar. Una vegada va explicar una història, certa o no, de l'emperador Adrià, que, com sabrà vostè, era de la Bètica.

–Expliqui, vinga, expliqui que s'anima vostè i això m'alegra el cor.

–Resulta que l'emperador va visitar unes Termes i va veure un ciutadà tot fregant-se l'espatlla contra la paret i li va preguntar estranyat per què feia això. L'home li respongué que no tenia diners per pagar-se un esclau. I explicava el meu home que l'emperador, compadit, li va donar aquell dia esclaus i diners per a rebre un bon massatge a l´esquena. L'endemà va tornar Adrià a les termes i quan va veure molts homes fregant-se l'esquena contra la paret els hi va demanar també la causa. Quan li van respondre que no tenien esclaus ni diners, els va dir: Doncs, fregueu els vostres cossos, uns contra els altres i no us costarà un cèntim. El meu marit sempre acabava aquesta història deixant anar una sonora rialla. El meu home sentia un gran respecte per aquest emperador.

–Té gràcia la història. El cas és que l'havia sentit en algun lloc, ves per on. ¿I vostè, Sulpicia també anava a les termes?

–Doncs, no. Teniem a casa una mena de termes de proporcions reduïdes, una piscineta d'aigua calenta, una altra d´aigua freda i una sala, entre mig, a una temperatura agradable que servia per temperar el cos, per passar sense massa contrast d´una a l'altra piscina. Nosaltres ens ho podíem permetre.

–Vaja, vaja, estic parlant amb una noble dama ...i de bona família. ¿Qui es banyava a les termes aleshores?

Tothom. Jo alguna vegada per fer xivarri amb les amigues. Al capvespre s'anava la gent i les tancaven fins a l'endemà.

–I la gent que volia anar després de treballar?

–Com es nota que vostè no és del meu temps, amic. ¿S' imagina unes termes il·luminades amb teies? ¿El fum, l'atmosfera, les parets, els mosaics, la respiració?

–És cert, això a les pelis de romans no ho tenen en compte.

–Aquestes d'aquí eren petites però molt elegants. Dues fileres de columnes, uns mosaics preciosos a terra amb tritons i peixos, fonts d´aigua freda...

– ¿I no s'ofegava ningú? ¿La gent sabia nadar?

–Una altra vegada l'home del segle no sé quants. Què poc sap vostè de la vida! La gent venia a rentar-se, a donar-se massatges, a lluir el cos. Ningú venia aquí a nadar, només faltava això. A més era impossible ofegar-se. Les meves amigues venien amb dues esclaves, com a mínim, perquè abundaven els lladres. A una amiga meva, quan va voler vestir-se després del bany li van canviar la roba i li van deixar uns pellingots infames. Tot per distracció de la seva esclava que festejava amb un porter.

–I eren mixtes?

–¿Què vol dir?

–Si es banyaven junts homes i dones...

–Ja li he dit; amb una campaneta feien sortir els homes quan arribava el torn de les dones.

–Això ho trobo molt educat, molt decent. Jo tenia la idea que els romans eren molt liberals, desenfrenats, en els costums sexuals i que gràcies als cristians es va arreglar la cosa. Però trobo molt correcte que es banyessin per separat.

–Baudili no se'm despisti. Un honorable ciutadà romà no podia permetre que una dona pogués contemplar les seves pelleringues, blanquinossitats, flaccideses, panxes greixoses i adipositats. Els homes a la meva època eren més orgullosos que un gall d'indi. Ara no sé...

–Aleshores la gent es banyava despullada...

–Home, les dones eren més vergonyoses i sovint es tapaven el pit i l'entrecuix.

– Ah!

–Cada emperador a Roma imposava unes modes i els costums de cada lloc eren diferents. El meu home m'explicava que els homes eren molt cridaners, com nens. De vegades anaven uns quants a despertar a algú que roncava sobre la llosa calenta, li tiraven aigua freda i s'organitzava un bon cacau. Els veïns de les cases del voltant no desitjaven una altra cosa que l'hora del tancament, malgrat els murs, se sentia la cridòria des de l'exterior.

–Bé, tampoc és tan greu això de despullar-se. Jo també, quan vaig fer el servei militar em vaig despullar davant de tothom i no va passar res.

–No conec els costums d'ara, però ¿Que li semblaria si en unes curses haguessin de córrer vestits? La roba fa nosa. És millor i més lògic córrer despullats. De tota manera les dones casades no anàvem als esdeveniments d'atletisme.

–Realment són molt diferents els costums. Els atletes despullats ¿on portaren les marques, el nom dels espònsors? Avui en dia, Sulpícia, del cos cobert de l'atleta s'aprofita tot, com del porc, i perdoni la comparació.

Li confesso, amic Baudili, que m'he perdut. És evident que som de diferents èpoques.

Lamentava Baudili les escletxes que s'obrien de vegades en la conversa... el temps, els despullats, les modes. Volia trobar la manera d'aproximar-se més a aquella dama que començava a robar-li el cor. A mesura que passava el temps la trobava més maca. S'anava tranquil·litzant, en definitiva, aquell matí de carnaval a ningú li podia resultar estranya la vestimenta de Sulpicia.

De nou a la plaça va tornar, tossuda, a intentar trobar el temple el que parlava. L'observava a distància i se'n va recordar que Benita, la seva dona, li esperava a dinar a la una. Per un moment va tenir la pensada de deixar-la, de desaparèixer i baixar rapidament a la via Laietana a treballar, on li reclamava el deure. En qualsevol moment podria aparèixer el cap Madueño, una sanció i un final trist per a una bonica història. Perquè aquella història acabaria tard o d'hora ¿Com? ¿Quan? ¿Era una romana de debò? ¿Qui el creuria quan ho expliques? No pensava abandonar-la.

–Bé, Sulpícia, ja està bé. Fa estona que mira i mira. Faci'm cas, aquí no hi ha temple romà ni cosa semblat. Queden perdudes entre les cases quatre columnes mal comptades. Baixem a Les Rambles, veurà vostè com és la ciutat.

–Un moment. Em fa l'efecte que he trobat el fil. Sí allí estaven les termes, i hem entrat a la ciutat per les torres rodones, hem pujat i hem baixat, tot em quadra. Acompanyi'm, si us plau.

–És l'últim que em podria passar. Una romana que em descobreix un temple a la plaça de Sant Jaume. Anem, anem, la fe mou muntanyes, Sulpícia.

– I ara, amb compte, amic Baudili, no se'm despisti. Hem de pujar al punt més alt d'aquest indret. Allí trobarem el Temple si no s'ho han cruspit.

Caminava parsimoniosa com una saurina a la recerca del corrent subterrani amagat sota els peus. Creuà la plaça en diagonal i, sense dubtar, va pujar pel carrer Paradís. Baudili, unes passes al darrere, incrèdul però reverent, temia la desil·lusió de Sulpicia. No res, quatre columnes, mal comptades.

–És per aquí.

Baudili mai passava per aquell carrer tan estret per la senzilla raó que no cabia un cotxe i si no cabia, no podia estar malament aparcat. Li arribaven diferents olors de cuina i fregits, barrejada amb una humida pestilència que sortia de les clavegueres.
S'aturaren davant el Centre Excursionista de Catalunya. A terra, una pedra rodona, de molí, era observada per Sulpícia i per un grupet de turistes. En veure turistes es van obrir les antenes del guàrdia. ¿Eren tan importants aquelles quatre columnes?

–Baudili, observi. Estem al punt més alt d'aquest indret, que vol dir, el punt més alt de la ciutat.

D'aquella pedra estant, els carrers descendien en direcció a la catedral, a la Plaça i a altres carrers estrets. Seguint per mimetisme els gestos dels turistes fixà els ulls Baudili en una rajola situada damunt el portal. "Temple Romà.".

Sulpícia, Sulpícia

¿Havia entrat amb el grup de turistes? Baixava de nou a la plaça de Sant Jaume? Va recórrer els carrers adjacents, va arribar de nou a la plaça de St. Jaume. Ni rastre de Sulpícia. No era conscient de l'expectació que despertava. Un municipal, corrent com un endimoniat, cridant el nom d'una dona. Va tornar a la pedra rodona. Baudili intentava localitzar-la. ¿Que admiraven tant els turistes? ¿I el temple? ¿On, redimonis, estava el temple? Escales, portes de vidre, gentada...

– Sulpícia!

Sulpícia damunt un sòcol, explicava a la gent com era abans aquell temple. Era tot un espectacle gaudir de la cara il·luminada d'aquella dona. Sentí Baudili un nus a la gola, un intent de retenir les llàgrimes. Sulpicia estava transfigurada, els braços alçats, les mans en l'aire assenyalant les columnes, pronunciant unes paraules desconegudes, basa, acanalador, arquitravat, capitell, el temple d'August, la joia de la ciutat, les dimensions de l'edifici.

–Alceu els ulls, senyores i senyors, contempleu el que encara resta dempeus. Era magnífic. Imaginin. Més grandiós que aquest del plànol. En aquest triangle frontal venien esculpides les principals victòries d'Octavi. Era un impressionant volum blanc alçat en mig dels grisos i ocres de la ciutat. Quan sortia el sol, els primers rajos anaven a parar a aquest vèrtex, era la salutació de l'astre rei a el més noble de la nostra ciutat.

La gent que anava entrant i sortint devia pensar que es tractava d'una ben muntada promoció de l'oficina de turisme. Lloaven la idea del consistori. Això d'ambientar l'explicació amb robes i motius d'època era molt pràctic i atractiu. Algú va deixar monedes sobre la pedra, als peus de Sulpícia. L'urbà Buenadicha volia que la terra se l'empassés, no desitjava que la gent el relacionés amb aquella figura de romana. Dissimuladament es tragué un mocador de la butxaca per a eixugar-se els ulls i va sortir de l'edifici discretament. Sulpícia seguia explicant l'origen, la història les modificacions, els sacrificis i les festes. Baudili, des del carrer va sentir una salva d'aplaudiments.

Arrecerat contra una paret, no deixava de vigilar la porta del Centre Excursionista de Catalunya per on no paraven d'entrar i sortir turistes i curiosos. Sulpícia no sortia. ¿Estava dintre? ¿Havia desaparegut entre la gent? ¿Com podria retrobar-la? ¿Quines dades donaria? Una dona, romana, una túnica, un cenyidor... Per un moment va pensar que aquell somni havia acabat, Sulpícia no apareixia. Però si aquella dona s'havia extraviat, com s'orientaria sense Baudili?

 

 

 

Una estona més tard va aparèixer per la porta, tranquil·la col·locant-se bé els plecs de la túnica i la manta blanca. Baudili va córrer i la va abraçar. Al moment va adonar-se del que acabava de fer, abraçar a una dona en mig del carrer vestit d'uniforme. Lentament la va deixar anar.

–Perdoni,Sulpícia, estava molt neguitós, no sabia on s'havia anat.

–Res a perdonar, home. L'he trobat, Baudili.Per Castor i Pollux! Aquí, aquí està... Aquí estava el meu temple, he pogut contemplar el que queda, les columnes, les meves columnes, el temple que cercava feia estona.

–Me n'alegro, no sap vostè com m'alegro.

–No és el que era, s'ho pot suposar. Veure des de lluny el temple quan sortia el sol o quan es posava, aquest temple que sorgia alt i potent com un blanc cavall, en mig de la ciutat emmurallada, era un espectacle incomparable.

Baixant cap a la placeta de Sant Iu, de nou li va prendre pel braç i li explicà a mitja veu que ella mai havia estat una persona religiosa, malgrat la propaganda oficial i les festes dedicades als déus. No li feia gràcia el culte a l'emperador, s'havia d'exterioritzar per raons socials, per a no quedar malament amb l'oficialitat, però no posava fe ni entusiasme en el culte. De vegades pregava al deu Mercuri, déu dels lladres i dels comerciants, quan Marcus Sulpicius se n'anava de viatge. I, abans de les collites, les terres de propietat regades pel Besos, les dedicava a l'ara de Ceres i li portava primícies al temple, més pel què diran que per devoció. Quan va morir el seu home no va tornar a recordar-se de Mercuri i la deessa Ceres no va rebre més ofrenes. Les tempestes eren una altra cosa, li feien molta por. Llavors no tenia més remei que encomanar-se als Manes de Marcus Sulpicius, esperit inquiet, una mica tastaolletes.

Baudili, encantant amb la confiança que el gest significava, no deixava de rumiar la seva ignorància en relació al món romà i els monuments de la ciutat.

–Ha estat fantàstic que vostè, vinguda de fora, per dir-ho d'alguna manera, m'hagi conduït a un monument tan important. Estic molt satisfet

–Jo també, amic meu. He recuperat una part de la meva Bàrcino. Volia, intuïa, desitjava, però no estava segura perquè heu destruït gairebé tota la meva ciutat. ¿Quin mal podria fer-vos el temple d'August?

–Cap, Sulpícia. De tota manera jo penso que les religions sembla que prediquen la pau, però sempre després de la guerra.

–Tens raó. Guerres, quantes guerres han passat mentre adormida. Una nit com qualsevol nit, em vaig quedar adormida. Prop de casa meva tenia el temple, magnífic, ple de bellesa

A la plaça de Sant Iu un violinista intentava recollir unes monedes tocant melodies dolces al pas dels turistes. Sulpícia es va apropar, va obrir la mà i va deixar caure un grapat de monedes al cistellet. Buenadicha es va quedar petrificat. ¿Eren euros de debò?

–Tornem, Baudili. No anem bé.

Va girar i va encaminar-se una altra vegada cap a la plaça de Sant Jaume. ¿Què buscava, on volia anar? Ja eren les dotze, el guàrdia encara no havia donat cap avís a la seva dona, d'altra banda ni li passava pel cap presentar la romana a la seva esposa. Benita no ho hauria entès. A tothom li resultaria difícil d'entendre el que li estava succeint aquell matí.

Malgrat la noblesa de les edificacions de la plaça de S. Jaume, el Palau de la generalitat, l'ajuntament, l'edifici de la Caixa no els prestava atenció, anava cercant un altre edifici, tal vegada una orientació nova. El sol, les ombres de les persones i dels edificis, l'ajudaven a situar-se.

–Deu ser més o menys l'hora de sexta, Baudili.

–No sé quina hora segueixes tu, però jo tinc les dotze i tres minuts.

La Plaça era un formiguer humà, gent de tota mena, executius elegants, ben estirats, funcionaris d'aquesta o de l'altra vorera, pancartes reivindicatives, nens d'escola, turistes, botiguers. Sulpícia, aliena a aquest brogit extern semblava pendent d'una brúixola interior. Va alçar els ulls al cel i li va cridar:

– Cap aquí!

Baudili va obeir la imperiosa veu de Sulpícia, com si li sentís la veu del mateix Madueño.

–Cap al mar, Baudili, que hi manca gent. Aquesta baixada ens porta al mar, ¿oi que sí?

Continuava Baudili rumiant l'aventura d'aquell dia. Una dona romana ha dormit mots segles, milers d'anys. Un bon dia es desperta parlant català. Normal. ¿Li estava aixecant la camisa? No podia ser. Aquella senyora, elegant dintre la seva senzillesa podia semblar qualsevol cosa menys farsant. Només calia mirar-li la cara i donar-li la mà.

Li portava al mar. Al mar ¿pel carrer Ciutat? Una mica lluny, ¿no? Recordava de tota manera la gran remodelació del Pati Llimona, on havia situat l'ajuntament el Centre cívic i més avall el centre de dia per a la gent gran. Allí sí que es trobarien amb grans murs de pedra, restes de la muralla romana. Baudili es va avançar.

–Ara jo li ensenyaré muralles romanes de debò. Són recents.

– ¿Recents? Què em diu, senyor? ¿Muralles romanes recents?

Entengui'm, dona. Són unes obres de remodelació fetes fa poc temps. Vingui, vingui, és per aquí.

–Per aquesta via arribem al mar, Baudili, ja li he dit.

I vinga i torna amb el mar. El mar quedava lluny. Baudili comprenia l'error de Sulpícia, tant de temps adormida. Arribats al Pati Llimona va ser ella qui va quedar sorpresa.

– Les termes. ¿On són les termes?

Una altra vegada les termes. De termes res, allí només estava el Centre Cívic. El Casal i unes enormes pedres que formaven la muralla. Baudili coneixia la directora del Pati, la veié travessar el pati i li preguntà.

–Escolta'm Rosa. ¿Hi ha termes romanes prop d'aquí?

–Senyor Buenadicha. Vostè per aquí? A fer un cafecito amb la senyora? Què se li ha perdut al Centre Cívic?

–Vinc a la recerca d'unes termes.

–Q fa sense multar a tort i a dret home? Mai he vist que l'interessin les nostres troballes arqueològiques.

 

 

 

L a directora li va senyalar amb la mà un racó del patí on recentment s'havien descobert restes d'unes termes. Baudili sorprès ja no sabia què pensar. Aquella Sulpícia era una romana de cap a peus que, vés a saber per quin miracle o procediment, havia estat adormida dos mil anys. Però ¿el mar? Estava perplex, no sabia què dir. Faltava una bona caminada per a arribar al mar.

–Després d'aquesta baixada, estem arribant a la Porta Maris Decumana. Hauríem sentit el soroll de les onades.

El soroll de la mar, ja et donaran, amiga meva. Això sí que no.

–No em diràs, amic Baudili, que també heu fet desaparèixer el mar. La vostra febre transformadora em fa por.

Baudili no va saber donar-li una explicació de la retirada del mar. No podia resoldre els interrogants de la seva acompanyant que pel seu compte examinava la part més ben conservada de la muralla en el Pati Llimona. Mentre ella contemplava les torres del Pati Llimona, Baudili entrà al bar a perdre's el segon cafè, com tenia costum. Una altra vegada Sulpícia havia desaparegut. Baudili va sortir del Pati , va baixar pel carrer de Regomir demanant als vianants si havien vist una dama vestida de romana.

Esperant l'aparició del seu company, Sulpícia seia en un banc de fusta i contemplava perplexa les restes de les termes.

–¿Ja de festa, tan d'hora?

Era el conserge del Centre. Li semblava atractiva la iniciativa d'aquella simpàtica turista que havia triat un escenari adient a la seva disfressa.

–No, no estic de festa, senyor, estic visitant la meva ciutat. Ha canviat tant!

Sulpícia havia parlat amb tanta serietat que el conserge, per prudència, no va voler insistir.

–Li cau molt bé aquest vestit, ha tingut molt bona idea, senyora, d'arribar fins a aquest escenari.

– ¿Quin escenari, senyor? No faig jo teatre. ¿Per què ho diu?

–I tant que ho fa, li ben asseguro que va molt ben caracteritzada, tan autèntica com aquests blocs de l'època romana. Com treballava aquella gent! No hem heretat l'esperit de la enginyeria romana. Guaiti, dos mil anys i els fonaments intactes...

–¿Dos mil diu vostè?

–Vaja, això diuen, no estava jo quan els van fer...

–Jo tampoc, quan vaig venir a viure, ja estava feta aquesta muralla.

–Ja pot ben dir-ho.

–Escolti'm una curiositat. ¿Per què no sentim el mar? ¿Han canviat de lloc la porta?

–No és vostè d'aquí, es veu d'una hora lluny.

–No, vaig néixer a Roma i després, de casada, vaig venir a viure aquí amb el meu marit.

–O sigui que sembla que coneix Barcelona. És que diu unes coses del mar.

–No em dirà que s'ho han emportat a un altre lloc.

El conserge ja estava una mica mosquejat per algunes sortides de la senyora. No estava disposat al fet que aquella matinadora vestida de romana li prengués el pèl i va continuar la broma.

–Doncs sí, sí. Hem retirat el mar. ¿No es va assabentar? Amb galledes, perquè no faci malbé la pedra.

–Escolti'm,senyor, que vostè ja no té edat per a dir aquestes ximpleries.

–Ni vostè tampoc, romana de pacotilla, m'ha de prendre el pèl amb la història del mar.

–Les paraules estúpides tornen al lloc d'on surten.

–Un respecte, senyora. Ara faci'm el favor de sortir del centre i tranquil·litat i bons aliments.

A la plaça del Regomir arribava per tercer cop el municipal, esbufegant sense obtenir resposta dels vianants sobre la senyora vestida de romana, túnica color palla. Tornant sobre les seves passes, a la sortida del Pati Llimona veié a Sulpícia, voltada de curiosos que havien presenciat la discussió amb el conserge.

–On s'havia ficat? Per l'amor de déu. Desapareix sense dir-me res. S'amaga quan menys ho espero. Si us plau, Sulpícia, em fa saltar el cor a cada moment.

– ¿Amagar-me jo? Anava cercant la porta que dóna al mar.

– ¿I l' ha trobat?

–Aquí la tenim. És aquesta, Baudili. ¿No la veus?

I assenyalà la petita porta de vianants. Quàntes vegades havia travessat aquesta porta en la seva vida de casada! Ara semblava baixeta, com enfonsada. Moltes vegades baixava corrent, excitada, en sentir els crits de la gent del port... arriba un vaixell! arriba un vaixell!, que s'estenien per la ciutat. Un vaixell s'apropava. ¿Era el vaixell en el qual tornava de viatge Marcus Sulpícius?

Baudili va sentir que les poques hores que portaven en companyia els havien lligat, la seva desaparició havia deixat el seu cor desconsolat. Ara captava àvid i satisfet que per primer cop li parlava de tu.

–Puc demanar-te un favor? No t'allunyis sense avisar, podries perdre't.

–Perdona, és que abans m'he entretingut amb un setciències. Li he preguntat el mar i m'ha respòs que l'havien retirat d'aquí amb galledes. I tranquil, que en aquesta ciutat jo no em perdo, cada pedra em parla de la meva vida.

– I ¿de què discutíeu? Devia ser una broma.

–Jo parlava amb serietat. ¿Saps què és la confiança en l'altre? ¿Saps què és el més important entre els homes?

–No sé què dir.

–La fides. ¿Saps què es?

–No, ho sento, no ho sé.

–Nosaltres li dèiem "fides". Aquest home no m'ha cregut. La paraula, la confiança, la "fides", sense "fides" no ens podem entendre els homes.

– ¿Ho dius també per mi? A mi, t' ho he de confessar, aquest matí m'ha costat una mica creure que eres una romana de debò.

– I ara ¿em creus? No tindràs massa temps per a comprovar-ho.

Baudili Buenadicha va sentir que se li feia un nus a la gola. ¿Era l'anunci de comiat? ¿Era una promesa de fidelitat perquè ell sí que se l'havia cregut? ¿Seria capaç d'explicar a la seva dona que havia passat el matí amb una romana? Què difícil situació li presentava Sulpícia, tan atractiva!

Sulpícia, et prometo assabentàrem del que ha passat amb el mar. Tu dius que el mar estava aquí, jo et crec però el mar està més apartat. Et diré una cosa: La nostra confiança és més forta que el mar y que les pedres i aconseguirem demostrar que tots dos tenim raó.

–La fides, estimat Baudili. He tingut sort de trobar un home com tu.

Baudili, tímid per naturalesa, va guardar dintre seu aquell carinyós comentari.

–El meu mestre, al poble, ens va explicar una historieta que tu m'has fet recordar, amb això de la "fides".

Caminant aparentment sense una direcció determinada Baudili s'adonava que tornaven al punt de trobada inicial. Passejaven per carrers tranquils, Hèrcules, plaça de Sant Just, la Baixada Caçador i Subtinent Navarro. Arribaven a la Via Laietana.

–Explica'm, explica'm la història del teu mestre.

–En un convent, bé, un convent és un lloc on viuen molts homes que es dediquen al culte, doncs, en un convent hi havia un frare molt bo, molt estudiós i molt llest. Es deia Tomàs. Un altre frare va voler fer-li una brometa i un dia, a l'hort del convent, li digué, assenyalant al cel:" Guaita, germà Tomàs, guaita, al cel!" Guaita, Tomàs, guaita dalt del cel. ¿No el veus? ¿Què, deia Tomàs, jo no veig res. Un ruc que vola, un ruc que vola." El bon Tomàs, innocent. Va deixar l'aixada a terra i tot ell era mirar al cel, girar el coll per a veure el ruc que volava. L'altre reia i reia... veient la credulitat del frare. Vaja, Tomàs, savi doctor. ¿Tan llest i espavilat creus que un ruc pot volar? Tomàs, que era molt estudiós i molt intel·ligent, tornant a posar les mans a l'aixada, li respongué en veu baixa: Es que em semblava més fàcil veure volar un ruc que sentir a un frare dir mentides.

-Deu n'hi do amb aquest Tomàs.

–La mentida trenca la fides, ¿oi que sí, simpàtica romana?

Passejaven davant de finestres baixes, aparadors de les botigues, tot això no cridava l'atenció de la romana. Algun vehicle aparcat on no devia, feia que el municipal, com un ressort, fiqués la mà a la butxaca on dormia el seu ordinador-talonari. Baudili, però, ho tenia molt clar, no era dia de multes. Res que no fos la persona que portava al seu costat, com un imant, li despertava interès. Van caminar una estona en silenci. El municipal s'aturava quan ella s'aturava, mirava on mirava ella, meditava i continuaven el camí. De cop Baudili va trencar el silenci.

–Sorpresa, sorpresa, Sulpícia. Vine, vine.

– ¿On em portes tan de pressa?

–A la teva ciutat. El mar, ja està.

– ¿Què em duus al mar?

–No exactament, però sí. A quatre passes d'aquí està el Museu d'Història. Alguna vegada m'han enviat a vigilar les instal·lacions. Sorpresa, sorpresa. Trepitjarem carrers romans, haurem de baixar escales. Ho captes? Em segueixes?

–No, Baudili, francament, no.

–L'enigma del mar que s'allunya de la porta del mar, Sulpícia. La cosa és ben clara, caminàveu per carrers més enfonsats que aquests carres que trepitgem. És clar que el mar estava més a prop. ¿M'explico? Si enfonses una illa, l´aigua penetra, però si eleves l'illa, el mar s'allunya del centre.

–Ets un portent, Baudii. Ara ho veig clar. Alguna cosa anava rumiant aquest matí quan pujàvem al temple d'August. Massa suaus les pujades. Anem doncs, allà on dius, comprovem-ho.

 

 

 

De nou contemplaven les torres de la muralla, les del carrer Subtinent Navarro, a continuació les que estan situades davant la Plaça Ramon Berenguer. Per un d'aquells racons havia aparegut al matí Sulpicia. Poc més de cinc hores amb ella i veia a ciutat amb uns altres ulls, els ulls de la seva amiga Sulpícia. Ja no l'importava creuar-se amb el cap Madueño, la duia ben agafada del braç per a que no tornés a desaparèixer.

Tots dos anaven contemplant les torres i muralla romana, ella intentava reconstruir la ciutat, segons els seus records, transformant en muralla nova els flancs de pedra, barrejats amb finestres cegues, balcons medievals, pedaços i afegits que el temps s´havia encarregat de reunir.

–Si aquestes finestretes, cegades ara amb pedres, poguessin explicar les coses que han vist, les persones que passaven, les converses que des d'aquí sentien...

Baudili volia evitar el forat del matí, discorria en la possibilitat que ella tornés al forat d'on havia sortit i la perdés. D'altra banda una furtiva mirada al seu cronòmetre digital, petit ordinador i calculadora amb despertador li deia que faltaven pocs minuts per a finalitzar el servei i tornar a casa. Devia avisar a Benita. No vinc a dinar, tinc feina. Li sabia greu mentir a la seva dona. Mai ho feia. 'Quin embolic! De cap manera volia abandonar a Sulpicia en mig de la Via Laietana. I dur-la a dinar a casa sense avisar, un descomunal disparat. Avisant, una catàstrofe pitjor.
Passaven just davant del punt de trobada del matí. Ja el sol acaronava tímidament el carrer, la humitat del terra havia desaparegut. Si Sulpícia s'adonava del lloc d'on va baixar, ho dissimulava molt bé. Van continuar caminant en silenci mirant a terra. L'Urbà Buenadicha havia de tornar a l'oficina per a donar el part del matí. Podia deixar-la a la plaça de l'Àngel i pujar d'una revolada a l'oficina. ¿On deixar-la? Uns quants bars, cafeteries, un hotel, una pastisseria. Si la deixava prenent alguna cosa, intuïa que, de tornada ja no la trobaria. Sulpicia era com el fum, quelcom semblant a un esperit, un ésser transparent, amb cos, un cos femení, atractiu, però un cos eteri, fràgil.

–En què penses, Baudili. ¿Que no anem bé cap on deies abans?

Decidit. Res, ni a Benita ni al caporal Madueño. Com menys mentides, millor. Al Museu, que hi manca gent!

–¿Tens família? És hora que ens coneguem una mica més, Baudili. ¿Estàs casat?

–Sí. Tu també. M'has anomenat el teu marit aquest matí.

La qüestió de la llengua en què parlaven li ballava des de feia temps. Després d'una pausa, afegí:

–Per cert ¿en quina llengua parlàveu? ¿Parlàveu el llatí?

–Quines preguntes! ¿En quina llengua parlàvem? ¿En quina llengua estem parlant?

–A veure, Sulpícia. Parla'm ara com parlaries si de cop i volta, aparegués el teu marit. ¿En llatí? ¿En català?

–Quina gràcia! Si aparegués mon marit. No se quina cara faria l'home caminant al teu costat.

–T'ho diré d'una altra manera. Ara tu i jo ens entenem, el teu marit ¿ens entendria?

–Baudili. En tot el temps que portem tu i jo junts és la primera vegada que mantenim un diàleg de babaus.

–Tu no parles amb mi en llatí.

– ¿I en què parlo, doncs, si es pot saber?

–Jo no sé parlar en llatí.

–Doncs ara sí que l'hem feta bona. ¿En quina llengua parles tu?

–En català.

–¿En català? Ves per on, ni m'havia assabentat.

Aquesta dona ha dormit una eternitat, barrinava l'urbà Buenadicha, ha dormit des de l'època de no se quin emperador, ¿era Dioclecià?, fins ara. Si adormida, tenia el cervell despert, no s'ha adonat que d'un dia a l'altre, és un dir, la llengua ha canviat a poc a poc. Que el català prové del llatí ho tenia molt clar des que va treure el nivell C de català.

–Quina bogeria de carros brillants, Baudili!, deia, mentre intentava allunyar-se de la Via Laietana. - Van massa ràpids i sense cavalls. Ni que els portessin les cames de Mercuri.

–Tens raó.

–Haurien de córrer en hipòdroms o en el circ, no així, barrejats amb les persones. Són bèsties.

– ¿Hi Havia hipòdroms en aquell temps?

Marcus. El meu Marcus ja t'ho havia explicat. Apostava, corria, se n'anava una setmana a Tàrraco a les curses de cavalls. Ell viatjava molt, negocis i vida lliure, ¿oi que m'entens?

–Tinc una pila de preguntes per a tu. Segurament tu també tens moltes preguntes. Jo voldria saber com vivíeu i tu vols redescobrir la Barcelona teva.

Havien fet una bona passejada sense descans des de l'hora de l'entrepà. Baudili tenia gana però no volia pensar a menjar. ¿Ella? Ja ho havia comprovat al matí. Ni cafè, no croissant, ni una oliva, que això sí que era de la seva època. Necessitaven descansar una mica. Van seure en les escales de la plaça del Rei, Sulpicia va reclinar el seu cap sobre l'espatlla del policia. Baudili no podia gaudir del merescut descans, captava les mirades dels turistes i dels vianants encuriosits.

Un grup de turistes que acabava de baixar d' un autobús davant el cavall de Ramon Berenguer, es dirigia en fila, carrer de la Llibreteria amunt, cap a la plaça del Rei. Baudili va trobar l'oportunitat d'abandonar aquella posició poc exemplar en un guàrdia municipal.

–Anem prop d'aquell l'home del paraigua, darrere la gent que li acompanya.

"És possible- va començar el guia- que l'origen d'aquesta Plaça hagi de remuntar-se als edificis civils romans. Tal vegada, residència del pretor de Roma Hi ha documents que testifiquen que aquesta plaça sempre ha estat residència d'importants personatges: bisbes, reis, lloctinents...

–Baudili, no l'facis cas. És un xerraire. ¿Quan ha estat Barcelona seu del pretor, si us plau? Si per a qualsevol document o testament o compravenda havíem d'anar a Tàrraco o fins i tot a la Narbonense. Ai, Marcus, fill meu. Sort que no ho sents. Baetulo, per exemple, a dues hores, tenia més rang que Bàrcino.

– No sé. ¿A mi què m'expliques? Jo què sé!

–Jo sí que ho sé. Digues-li, si us plau. Compravendes, judicis, ususfructus. Tot a Tàrraco, digues-li, home.

–No, no, espera que acabi. Aquest cicerone sap més que jo. Talla'l tu, si vols.

"Conservem dades-continuava el guia- que ja en el segle desè i posteriorment, aquest Palau que tenen vostés aquí davant va ésser residència de reis. Ramon Berenguer II, Berenguer Ramon II i altres. Com poden comprovar, si es fixen una mica, aquesta façana és una recomposició d'èpoques diferents. Hi ha una superposició d'arcs. Aquests tres grans arcs adossats amb la façana interior, amb els arcs romànics del Palau van pertànyer als Comtes de Barcelona. No fa gaires anys es va fer una remodelació d'aquesta Plaça perquè en l'arc central hi havia una porta que feia lleig tot el conjunt dels tres arcs. Aquesta porta era l'entrada al Tribunal de la Inquisició.

– ¿Què era el Tribunal de la Inquisició, Baudili? Em sonen alguns noms.

–Pobre de mi, d'Història no sé gaire. Em fa l'efecte que era per a perseguir els heretges.

– ¿Tu ets inquisidor? Perquè em deies al matí que amb la llibreteta i l'aparatet persegueixes els mals ciutadans. ¿És això? ¿Ets tu també perseguidor?

"Aquests rosetons que veuen sobre la galeria amb la qual són rematats els tres grans arcs gòtics, van ésser oberts ja en temps de Pere el Cerimoniós, al segle catorze.

Baudili, ¿quan va ser el segle catorze? ¿Fa molt? ¿Dormia jo el segle catorze? ¿He dormit mil quatre-cents anys? ¿En quin any viviu? ¿En quin segle?

–Al segle vint-i-un, per a servir-te, senyora meva.

–¿De la fundació de Roma, Baudili?

–De l'era cristiana. No ho tinc clar però intueixo que vas venir aquí ja en l'Era cristiana.

–¿Quina era cristiana? ¿De què em parles?

–Calla, si us plau, que ens trauran fora del grup. Amb la teva indumentària i el meu uniform no passem precisament desapercebuts.

–És que això m'interessa molt. És vital per a mi. ¿Quant temps he estat adormida? ¿Què és l'era cristiana?

–Calla, després. Ara escolta, si us plau.

A cada pregunta d'ella, la resposta generava més preguntes, com una nina russa. Baudili necessitava imperiosament anar al lavabo. Estranyament ella no ho havia demanat en tot el matí, un matí fred de Febrer. També és ben cert que no havia begut res.

Baudili tenia curiositat per conèixer la vida dels esclaus, l'interessava l'arquitectura, el formigó que feien servir, el culte a l'emperador, com a un déu, les curses de cavalls, si eren com en Ben-Hur. A ella l'era cristiana li sonava a xino quan en aquesta ciutat en el seu temps va haver-hi màrtirs cristians. Santa Eulàlia, sense anar més lluny. Dels seus escassos records escolars, recordava que Dioclecià va donar llenya llarga als cristians

– ¿No et cansa aquesta xerrameca?

–Espera una mica. Ens hem colat entre aquesta gent estrangera. El guia no ens treu l'ull de sobre. Tinguis comprensió, que sóc una autoritat.

A poc a poc la parella es va anar separant del grup perquè la dona no parava de preguntar i preguntar. L'era cristiana, el segle catorze, la Inquisició. L'any zero...

–L' any zero és quan va néixer Jesucrist. Però com que tu no l'has conegut, és com si et parlo de la monyos.

–Jesucrist, el Crist, el cas és que tot em sona una mica. ¡Quant temps he dormit, mareta meva!

–Escolta'm, Sulpícia, amiga meva. Tu m'has parlat de Dioclecià. ¿Oi que és de la teva època?

– Ja t'ho he explicat al matí. Va governar un temps l'imperi amb Maximià. Sí, si, nosaltres ja érem aquí. Segur que el mil cinquanta de la Fundació de Roma, o més. I això no em quadra amb els anys dels quals parleu aquest comediant de fèria i tu.

L'auditori havia sentit emocionat que una tradició situava la trobada dels Reis Catòlics amb Colón en aquella mateixa escalinata o en la sala interior, la capella de Santa Àgata. No semblava, de tota manera provat, comentava el cicerone. Sí que estava més documentat l'atemptat que el Rei Catòlic va patir en aquest lloc del qual va sortir il.lès.

Continuava la perorata del guia, noms, dades, reis, guerres. Sulpícia no deixava de donar voltes i voltes al segle vint-i-un, a l'era cristiana, a la fundació de Roma, a l'edat mitjana, Dioclecià, els reis catòlics i el segle catorze i l'any zero. ¿Quant temps he dormit, senyor déu meu? Ningú li donava la resposta. Lentament es va separar de Baudili i va pujar l'escala arrossegant la túnica per sobre dels esglaons de pedra. El guia, dalt de tot amb el públic a l'esplanada de la plaça, l'observava preocupat. De cua d'ull, la seguia tot tement que aquella inoportuna senyora amb la seva disfressa de romana rebentés la visita. Sulpicia, aliena a l'expectació que anava creant, especialment entre els homes del grup, pujava lentament recollint amb elegància la túnica per a no trepitjar-la. El cicerone adonant-se que el públic estava totalment entregat a la dama, creien que era part de la representació, va fer una intel·ligent acrobàcia didàctica.

–I ara, senyores i senyors, aturin els seus rellotges, pleguin els calendaris, posin ales a la seva imaginació i podran presenciar una escena de l'època romana seguint la graciosa silueta d'aquesta el.legant senyora que, inflamada de l'esperit festiu, propi d'aquests dies de Carnaval, dóna actualitat i harmonia a aquesta sòbria plaça, monument i regal dels romans als barcelonins, del passat al present i del present al futur.

Afalagada amb aquestes paraules del guia, Sulpícia es va girar cap al grup mentre rebia les mirades expectants dels turistes que, desconcerts esperaven el final de la representació. Va iniciar el descens i al segon esglaó es va aturar. Va obrir els braços i es va dirigir als presents.

– ¿Podrien dir-me, d'una vegada, en quin any de la Fundació de Roma ens trobem?

Un fort aplaudiment retombà en la plaça, amb la consegüent alegria en el guia. Final feliç. Baudili, més per vergonya que per precaució s'havia allunyat del grup, temia ser relacionat amb l'espectacle. Tot havia estat molt violent pel ciutadà Buenadicha. Però ¿Com renyar-la?

Eren les dues de la tarda. El Museu estava tancat. Picant amb una moneda al vidre de la porta va aconseguir que sortís el vigilant de torn.

–Passi, passi. ¿Què vol, Buenadicha?

–Volem visitar el museu... i fer un pipí, que no aguanto més

–No, no pot ser. Està tancat. Vostè podria passar com a autoritat, ella no. Ho sento. Està tancat al públic.

¿Sulpícia era públic? Aquell home no sabia amb qui parlava. Aquella senyora no era públic, era ciutadana de la ciutat romana que tenia davant seu. Tornava a casa seva, als seus carrers. Públic, Sulpícia?. Ni de bon tros. Si havien arribat fins allà, era per a resoldre el problema del mar, la ciutat aixecada, l'aigua que s'allunya de les muralles.

–¿Com que ella no?

–Està tancat, jefe.

–Ella ve amb mi, ¿no ho veu?

–Em posa en un compromís, Buenadichoa. Almenys, que m'ensenyi el document d'identitat...

–Com vols que portil bossa i el DNI? ¿On? ¿Una romana amb DNI? ¿On ho has vit, col·lega?

–Ho sento Buenadicha, són ordres. Necessito que s'identifiqui.

Palmadetes amistoses a l'esquena, advertiments sobre la seva responsabilitat, més copets a l'esquena, unes parauletes a cau d'orella, avui per mi, demà per tu.

Sulpicia va descendir amb molta cura les escales que conduïen al carrer de la ciutat romana. En arribar a l'alçada de les lloses es va repenjar contra un mur de pedra. El va acaronar amb la mà. Va alçar la vista, va mirar a dreta i esquerra, la seva cara era expressió clara de desconcert.

– ¿És aquesta la ciutat de Bàrcino, la meva ciutat? Per Castor i Pòl·lux. No la reconec. A dalt a la superfície em resultava difícil orientar-me, aquí trobo caòtic tot això.

–Doncs és l'autèntica ciutat romana de Barcelona

–¿És això el que resta de la meva ciutat?

Baudili va sentir una veu dolguda, se sentia frustrat, li sabia greu que la sorpresa es convertís en un lament. Tota la seva il·lusió dipositada en les restes del museu s'esvaïen. Ell que pensava deixar clar com la llum del dia que els romans trepitjaven una ciutat tres o quatre metres per sota de la ciutat actual, que aquest fenomen era la causa de no veure el mar pel Regomir, reconeixia que les seves proves es convertien en paper mullat.

–Ho sento, Sulpicia. Jo em pensava... Tinguis en compte que la reconstrucció d'aquestes pedres s'han fet amb experts, coneixedors de la història.

–Calma, Baudili, no t'espantis, que jo se el que em dic. Tu veus aquestes pedres, aquestes parets com a romanes perquè t'ho han dit. La fides. T'ho creus. Jo en mig de tantes pedres, unes fora del seu lloc, altres trencades o destrossades, no em faig a la idea. Aquí, per exemple, diu: Carrer, però ¿tu veus aquí un carrer?

–Jo crec que ets una mica exagerada. Ben clar ho posa en els rètols: "Claveguera romana","Intervallum", "Passeig de ronda de la muralla" No sé què esperaves.

Què va veure Sulpícia, què va reconèixer, no va saber-ho de cert el guàrdia Buenadicha, però a canviar de cara. Caminava mesurant les passes, mirant molt de prop les escasses restes dels ocres i vermells de les parets, el terra, opus sectile, opus spicatum, terra batuda. Corria d'un a l'altre racó, seguia amb el dit una sanefa negra interrompuda o un dipòsit rodó de ceràmica.

–¿Què busques, Sulpícia? No sé què trobaràs...

– ¿Saps què són aquests dipòsits?

¡Què sé jo! Aquests dipòsits seran dipòsits d'aigua.

–Dolia, Baudili, es diuen dolia. I res de servir per l'aigua.

Sulpícia tornava a transformar-se. La seva cara il·luminada, com en el Temple d'August, anticipava records o informacions íntimes.

–¿No t'imagines per a què servien?

–Vés a saber. Si no eren per a l'aigua, serien pel gra, què sé jo.

–Doncs, sí. Guardàvem blat, olives i... més coses, més coses, Baudili.
Normalment estaven així, pràcticament soterrats per aguantar el pes i perquè no es trenquessin amb cops dels esclaus. I ¿no saps pe a quines coses més? Vinga, home, pensa una mica

Feia cara de murri, entremaliada com si amagués alguna petita història.

–Va, Sulpícia, digues, que et mors de gana d'explicar-m'ho.

–Sí, aquests dòlia es feien servir per a guardar gra, olives... i en alguna ocasió també per a amagar l'amant, si arribava el marit d'imprevist...

– ¿Què m'estàs dient, criatura entremaliada?

–Ja t' ho explicaré després.

Li picava el cuquet. ¿Era cert? ¿Es referia a ella i a la seva vida de casada? Ningú els podia sentir. El vigilant s'havia quedat dalt al costat d'una estufa.

Sulpícia, maca, fa estona que guardem i guardem preguntes. Aquí no t'escolta ningú. ¿Què és això d'amagar els amants en aquests dipòsits? Explica'm-ho.

–Va, home, va! Que tu tampoc has nascut ahir.

– ¿Tu rebies amants quan el teu marit anava de viatge? No em diguis, dona.

–Les dones, sempre la mateixa història, sempre sota el domini de l'home. Amb el temps hem hagut d'ingeniar estratègies o viaranys per fer també la nostra.

–Això està malament. No hi estic d'acord. La fides, la confiança.

–¿Tu no has tingut una aventureta en la teva vida de guàrdia urbà? ¿Vigiles tant que et vigiles a tu també?

–Doncs, sí. Em vigilo a mi també.

–No m'ho crec. Jo, ves per on, tenia un amant aquí, en Bàrcino que em visitava quan el meu marit se n'anava de viatge de negocis a Tàrraco o a la Narbonense. Imagina't, jo sola setmanes i setmanes amb vint anys. I maca, Baudili, encara que jo ho digui. ¿Oi que ho entens?

–¿I la fidelitat?

–Farsant, hipòcrita. Segueixo. Quan s'apropaven els dies previstos per a la seva tornada, enviava un esclau al port amb l'encarrec de vigilar la seva nau. Quan albirava la seva barca amb les veles arriades o al vent, si bufava mestral, corria cap a casa, cames ajudeu-me perquè jo tingués temps d'empolainar-me i de sortir a rebre'l al port.

–Però una vegada...

–Sí. Una vegada va tornar dos dies abans. Els vents van ser favorables, favorables per ell, és clar, i es va presentar en el port després de dos dies de navegació des de Massilia. Massa ràpid. I, és clar, no l'esperava tan aviat i no vaig enviar l'observador.

–Emocionant, Sulpícia. I el teu marit et va enxampar...

–Doncs, no.

–Aquest amant, ¿Era sempre el mateix?

–Vols saber-ho tot, amic meu. Antonius em va fer companyia més de cinc anys, l'època de febril activitat comercial de Marcus.

–I també la teva època febril.

–Vaig haver d'amagar-lo, a corre-cuita el dia de Massilia. Un esclau va entrar a casa esbufegant. "Marcus Sulpícius entra per la Porta Maris Decumana, senyora, estem perduts". Va passar una bona estona tapat fins al coll amb blat o no sé quin cereal fins que Marcus va ficar-se a l'aigua del caldarium.

–Vaja, vaja, la meva romaneta...

–¿Què no ho entens? Marcus Sulpícius estava més fora que dintre.

La rialla que va ressonar contra aquelles històriques parets de pedres que, de tenir boca, haurien confirmat amb escreix la seva història.

– ¿Vas tenir fills?

–Bessons. Per més comptes que feia amb els dits sempre arribava a la conclusió que eren d'Antonius. Marcus Sulpícis, el meu marit, era molt orgullós. No se si ho sabia, mai m'ho va retreure. Per a un home tan important a la ciutat hagués estat una campanada. Un nen i una nena. Marcus Sulpícius Frumentarius i Sulpícia sexta que era rossa i li deiem Flaviola. Al nen li va posar aquest nom perquè li agradava molt el pa.

–Parla'm dels teus fills.

–No hauria...És una mica trista la història dels meus fills. Em vaig quedar vídua quan tenia trenta anys. Era costum enviar-los a Roma a formar-se. Ell va estudiar Lleis, a ella la vàrem casar de molt joveneta amb un funcionari.

–Va morir molt jove el teu home...

–No. Ja era molt vell. Tenia més de cinquanta anys i una malaltia molt dolenta.

Baudili no va voler furgar més. Sulpícia havia obert l'arca de la seva pròpia vida. Sentia fred als peus en aquell soterrani però per res del món hagués interromput les confidències de la seva companya.

–Parla'm una mica dels esclaus. ¿Tenies molts?

–També jo voldria saber de la teva vida, Baudili, encara que sospito que, a part aquests carros lluents que corren més que la Fama, la vostra vida també està teixida d'amors, dolors, esperances i desil•lusions.

– No estic d'acord. Crec que de la teva època a la meva hi ha molta diferència. Ara, per exemple, no tenim esclaus. Està abolida l'esclavitud. Seria una aberració. Hi ha coses que ens separen. Per exemple, la tele. ¿Saps què és la tele?

–No. ¿Tu no tens tu esclaus, Baudili?

–Estan prohibits. Ho diu la Declaració Universal dels Drets Humans.

–Doncs...no sé com us ho feu anar. Els esclaus són necessaris, ajuden, bé, ajudaven, a viure amb certa comoditat. A la meva època la vida dels esclaus ja era molt menys dura que a l'època d'Octavi, per exemple. Això, almenys és el que m' explicava Marcus Sulpícius. Em parlava d'un filòsof, li deien Sèneca, que, segons el meu marit, tractava els esclaus com a fills. Hi Havia a Roma una secta jueva que deia més o menys el mateix que el filòsof. Nosaltres teníem molt bona relació amb els esclaus, jo concretament amb les meves esclaves. Dius que no tens esclaus, ¿No t'aniria bé tenir vuit o deu esclaus?

–Que no, Sulpícia. No ha d'haver esclaus. Tots som iguals.

–Això és mentida.

–Bé, jo no tinc esclaus ni tampoc els necessitaria.

–A veure. Tornes a la nit cansat de sopar a casa d'uns amics que viuen a quatre o cinc mil passos de distància. ¿Tornaràs caminant a casa teva?

–Per això tinc el cotxe.

–El cotxe, aqueixos carros bojos. Això de la tele, ¿té alguna cosa a veure amb els esclaus?

Baudili estava gelat, havia començat a fregar-se les mans una contra l'altra i a fer copets a terra amb les sabates.

–Anem-nos ja. Ho hem vist tot.

El va ajudar a baixar del mur i van caminar de la mà pels camins senyalitzats amb fletxes. Ella no perdia de vista qualsevol pedra, qualsevol racó.

–Em fa l'efecte que ho sé ¿T'imagines quina finalitat tenien aquests pilons?

–¿Aquests dipòsits grans? Ni idea, Sulpícia. Ara jugues amb avantatge.

–No t'ho creguis, que jo també he d'imaginar quan veig aquestes restes. Aquests foradets m'han donat la pista. ¿Veus aquests desaigües? Hi havia aquí una fàbrica de teixits i de tenyits. Quina pudor feien els maleïts tenyits. Fèiem servir orins per a rebaixar els colors, sobre tot el vermell tenyit amb porpra de murex.

–¿Orins? Quin fàstic, quina pudor.

–¿Desaprofiteu ara els orins? Quin luxe.

–No, si us plau.

Van donar per finalitzada la visita quan el vigilant els va avisar que obrien al públic. El tebi sol de Febrer començava ja a retirar-se. Les botigues feien sonar les persianes metàl·liques.

–¿A la caiguda del sol obriu les botigues?

–Dona encara són les cinc. Fins a les 9

–¿El sol ja no us diu res? Ja és hora de recollir-se.

Recordà la trucada no feta. No havia trucat a Benita per dir que no dinava a casa. Benita segurament estava preocupada. Potser havia telefonat al cap Madueño. Ja podia inventar-se una bona. Si explicava la veritat, a sobre el considerarien un pirat. Però és que aquell dia era únic, com un somni, no hauria de fer-se de nit, calia continuar. Sentia a cada moment més afecte per la romana Sulpícia. De tant en tant es creuaven amb grups i parelles disfressades que pretenien gaudir de la llibertat d'embolicar-se en una altra persona durant unes hores. Entre el capvespre i la gent que baixava al carrer disfressada, Sulpícia ja no destacava tant, com al matí. En una cafeteria podrien seure, xerrar, mirar-se als ulls. Intuïa que tot això a ella li relliscava. A ella l'interessava més descobrir fragments de la seva ciutat que menjar o beure. Malgrat tot, Baudili ho va intentar en la Plaça del Àngel.

–¿Com et trobes, Sulpícia en la teva ciutat recuperada? ¿No estàs una mica cansada?

– ¿Cansada? Vull veure el meu mar. ¿On heu posat el mar, por Càstor i Pòl·lux? ¿I que heu fet de la serralada, la que veia cada matí des de l'esplananda del temple.

 

 

 

–Parla'm una mica dels esclaus. ¿Tenies molts?

–També jo voldria saber de la teva vida, Baudili, encara que sospito que, a part aquests carros lluents que corren més que la Fama, la vostra vida se sembla molt a la nostra, està també teixida d'amors, dolors, esperances, tristeses..

– No estic d'acord. Crec que de la teva època a la meva hi ha molta diferència. Ara, per exemple, no tenim esclaus. Està abolida l'esclavitud. Seria una aberració. Hi ha coses que ens separen. Per exemple, la tele. ¿Saps què és la tele?

–No. ¿Tu no tens tu esclaus, Baudili?

–Estan prohibits. Ho diu la Declaració Universal dels Drets Humans.

–Doncs...no sé com us ho feu anar. Els esclaus són necessaris, ajuden, bé, ajudaven, a viure amb certa comoditat. A la meva època la vida dels esclaus ja era molt menys dura que a l'època d'Octavi, per exemple. Això, almenys és el que m'explicava Marcus Sulpícius. Em parlava d'un filòsof, li deien Sèneca, que, segons el meu marit, tractava els esclaus com a fills. Hi havia a Roma una secta jueva que deia més o menys el mateix que el filòsof. Nosaltres teníem molt bona relació amb els esclaus, jo concretament amb les meves esclaves. Dius que no tens esclaus, ¿No t'aniria bé tenir vuit o deu esclaus?

–Que no, Sulpícia. No hi ha d' haver esclaus. Tots som iguals.

–Això és mentida.

–Bé, jo no tinc esclaus ni tampoc els necessitaria.

–A veure. Tornes a la nit cansat de sopar a casa d'uns amics que viuen a quatre o cin mil passos de distància. ¿Tornaràs caminant a casa teva?

–Per això tinc el cotxe.

–El cotxe, aqueixos carros bojos. Això de la tele, ¿té alguna cosa a veure amb els esclaus?

Baudili estava gelat, havia començat a fregar-se les mans una contra l'altra i a fer copets a terra amb les sabates.

–Anem-nos ja. Ho hem vist tot.

La va ajudar a baixar del mur i van caminar de la mà pels camins senyalitzats amb fletxes. Ella no perdia de vista qualsevol pedra, qualsevol racó.

–Em fa l'efecte que ho sé ¿T'imagines per a què fèiem servir aquests pilons?

–¿Aquests dipòsits grans? Ni idea, Sulpícia. Ara jugues amb avantatge.

–No t'ho creguis, que jo també he de imaginar quan veig aquestes restes. Aquests foradets m'han donat la pista. ¿Veus aquests desaigües? Hi havia aquí una fàbrica de teixits i de tintures. Quina pudor feien els maleïts tenyits. Fèiem servir orins per a rebaixar els colors, sobre tot el vermell tenyit amb porpra de múrex.

–¿Orins? Quin fàstic, quina pudor.

–¿Desaprofiteu ara els orins? Quin luxe.

–No, si us plau.

Van donar per finalitzada la visita quan el vigilant els va avisar que obrien al públic. El tebi sol de Febrer començava ja a retirar-se. Les botigues feien sonar les persianes metàl·liques.

–¿A la caiguda del sol obriu les botigues?

–Dona encara són les cinc,. Fins a les 9

–¿El sol ja no us diu res? És hora de recollir-se.

Recordà la trucada no feta. No havia trucat a Benita per dir que no dinava a casa. Benita segurament estava preocupada. Potser havia telefonat al cap Madueño. Ja podia inventar-se una bona. Si explicava la veritat, a sobre el considerarien un pirat. Però és que aquell dia era únic, com un somni, no hauria de fer-se de nit, calia continuar. Sentia a cada moment més afecte per la romana Sulpícia. De tant en tant es creuaven amb grups i parelles disfressades que pretenien gaudir de la llibertat d'embolicar-se en una altra persona durant unes hores. Entre el capvespre i la gent que baixava al carrer disfressada, Sulpícia ja no destacava tant, com al matí. En una cafeteria podrien seure, xerrar, mirar-se als ulls. Intuïa que tot això a ella li relliscava. A ella l'interessava més descobrir fragments de la seva ciutat que menjar o beure. Malgrat tot, Baudili ho va intentar en la plaça de l'Àngel.

–¿Com et trobes, Sulpícia en la teva ciutat recuperada? ¿No estàs una mica cansada?

– ¿Cansada? Vull veure el meu mar. ¿On heu posat el mar, por Càstor i Pòl·lux? ¿I que heu fet de la serralada, la que veia cada matí des de l'esplananda del temple que tampoc l'he vist en tot el dia? ¿No us ofegueu entre tantes finestres i parets tan altes?

–Ja pots ben dir-ho. La vida de ciutat no és sana. Però no tenim massa lluny el port, Sulpícia.

Era imperdonable no haver arribat al mar. Amb molt de gust la duria a la Barceloneta per a demanar unes gambes a la planxa i uns calamars a la romana. No gosava confessar-ho, tenia gana, estava només amb el bocata, el cafè i la taronja del matí. Però Sulpícia no entrava en aquestes comptes. Semblava d'un altre món. Si havia pogut passar vint segles sense menjar, podia acabar el dia també en dejú.

–¿Vols que anem al port? ¿Vols veure el mar?

–A aquestes hores, no paga la pena, Baudili.

Baudili Buenadicha caminava de bracet amb la romana, ja eren una parella més en la festa nocturna de la setmana de Carnaval. A aquestes hores, no paga la pena, Baudili. El to de la senyora li havia arribat a l'ànima. ¿Què volia? Estava disposat a tot. ¿Una habitació en un hotel del centre? ¿Una nova visita a la ciutat? ¿Acompanyar-la al forat d'on sortí al matí?

–Hem vist tombes al Museu, ¿ho recordes? Tombes fetes amb teules. Potser has arribat a pensar que teníem els difunts al bell mig del carrer. No és fàcil fer-se una idea de la nostra manera de viure amb la visita al museu, tot una mica barrejat.

–¿Tombes romanes?

–A la sortida de la porta de la ciutat teníem una necròpolis.

Caminaren en silenci, ignorats i desapercebuts per la gent que els mirava amb indiferència. Sentien alguns comentaris. Sí, ell d'urbà i l'altra de romana. Molt més aconseguit el del guàrdia, on va a parar.

Sulpícia anava rumiant. Baudili hauria donat qualsevol cosa per saber què rumiava. Respectava el recolliment de la dona i discorria en el seu cap si no voldria trobar un enterrament per a ella entre les tombes romanes. Un pressentiment li anunciava que el final no estava lluny. Coneixia per qüestions del servei la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid. Les havien reformat un any abans.

Sulpicia també ella pensava en la necròpolis. ¿Havien tornat Flaviola i Frumentarius? ¿Estaven enterrats a Roma, on van viure? Li van arribar notícies que la seva filla s'havia casat amb un legionari molt ric i que Marcus Frumentarius va deixar l'oratòria per a dedicar-se a la cria de cavalls.

Davant la capella de Santa Llúcia, Sulpícia contemplava absorta la palmera de la casa de l'Ardiaca. Baudili va intuir que era el millor lloc de la ciutat per a parlar amb pau i tranquil·litat amb la seva amiga del matí. Els acompanyava el suau soroll del sortidor de la placeta. Quedava fora i llunyana la de fressa barrejada de cotxes, motos, músics de carrer, bosses de plàstic caminant amb cames lleugeres. Van seure en el banc de pedra, arrepenjats a la paret. Baudili estava rendit de cansament, Sulpícia.no, semblava d'un altre món.

–¿Tens fred, Sulpícia? Abriga't bé, et poso la meva jaqueta per les espatlles, que ara es quan baixen les temperatures i, com tu deus saber, després de tant de temps, el que mata en aquesta terra és l'humitat.

–No tic fred. ¿Saps que sento en aquest moment?

–No.

–Distància, distància, Baudili.

–Ja pot ser. La llengua, els vostres costums. La meva vida, diferent de la teva, encara que també casat i amb un fill. No t'he parlat de la família. Es diu Benita. La coneixia d'Andalusia, ens vàrem casar aquí. El meu fill instal·la aire condicionat i s'ha casat fa poc. I això és tot.

–Distància, distància i en el fons... tots fem el mateix.

Un grupet va voler veure la muralla des de la porta de vidre. En aquell raconet tan romàntic, després de passar tot el dia amb aquesta dona al costat, Baudili desitjava confessar-li el seu afecte i admiració. No parava d'entrar i sortir, de pujar i baixar gent encuriosida o investigadors que anaven a consultes a l'hemeroteca. Quan van tornar a trobar-se sols li va agafar les mans.

Sulpícia: m'agrades molt.

–¿Que t'agrado? ¿Jo? ¿I ara?

–Les teves paraules, la teva presència, el teu cos, els teus llavis...

La llum ataronjada del pati els deixava en la penombra. A plena llum no hagués gosat parlar-li així. Baudili era un tímid reconvertit que no volia que se li anés de les mans aquesta companyia. Sentien el soroll continu del sortidor sobre l'estany rodó. La va mirar de reüll, ella havia tancat els ulls. La seva respiració era tranquil·la. Les seves mans s'apretaven a les del seu company. Els seus caps gairebé es tocaven. A mitja veu, veu que amb prou feines Baudili sentí, digué:

–L' amor, amic meu, és l´única cosa que val la pena.

Li acaronà el clatell i li apropà els llavis a la seva boca. Baudili ho rebé com un dolç regal.

–M' alegro tant que hagis vingut de tan lluny per a dir-me això...

–Sí de molt lluny. He dormit, Baudili, no sé quant, perquè de la vostra manera de comptar ja has vist que no trec aigua clara. D'aquells anys de Maximià i Dioclecià als vostres dies, que ja són dies, he sentit, adormida, moltes veus. I et diré una cosa: Encara que dormia, l'orella vetllava i el meu cap barrinava. Vaig dir bona nit a les esclaves i m'he despertat parlant la meva llengua, la teva llengua que tu no reconeixes com llatí, però que sento com a meva i teva. En tot aquest temps he sentit moltes veus, crits, udols, soroll d'espasses, horribles crits de dones i de nens, pedres contra pedres, cruixir de bigues devorades pel foc, i això, sí, els penetrants plors d'infants. També he sentit, t'ho he de dir, dolces cançons de bressol de mares amants, joiosos crits de nens juganers, tocar d'instruments musicals i veus d'amants prometent estimar-se eternament. Moltes, moltes coses he sentit en la meva llarga nit. I et confesso, amic, estimat, que aquestes paraules d'amor m'han semblat sempre les més dolces, les úniques per les quals valia continuar esperant la llum del dia.

–Si has dormit tant i d'aquesta manera, ets un veritable tractat d'Història de la humanitat.

–La Història, deia un home savi, és mestra de la vida, però té uns alumnes que no l'escolten.

–Doncs jo, puc ben assegurar-te que avui he après més que en tota la meva vida.

–No hi ha guerra on tots dos no creguin que tenen raó i per això es destrossen mútuament. En canvi en l'amor també tots dos tenen la raó, però sumen i no resten. I ara fes el favor de canviar de postura que no sé què tens aquí al costat, que se'm clava.

–La pistola, Sulpícia, no t'havia parlat.

Baudili feia estona que havia oblidat l'uniforme, la gorra, les multes, la pistola.

–L'arma reglamentària. No t'havia parlat de la pistola, Sulpícia.

-La pistola, m'ho imagino. ¿Quis fuit ille horrendus qui protulit enses?, em va ensenyar el pedagog.

–¿Què dius, Sulpícia?

–Que ens separa la pistola. Anem-nos-en

Continuaren cap a la necròpolis de la plaça de la Vila de Madrid. Primer va ser un pressentiment, un policia caminava cap a ells per la vorera. A menys de vint metres va distingir perfectament al caporal Madueño, amb l'inconfusible bigoti negre que li tapava la boca i el rellotge xapat en or fora de la màniga. Els batecs del cor es van accelerar, va sentir suor a l'esquena. ¿L'havien avisat els companys i venia a interrogar-li? ¿Quina justificació podia improvisar? Havia abandonat el lloc de treball durant tot el dia. Madueño va passar de llarg, havia acabat una hora abans la jornada laboral i només pensava en el partit que li esperava a casa.

–¿Per què tremolaves?

–Acabo de veure el meu cap.

–¿El del bigoti?

Van travessar el carrer de Canuda i Sulpícia va reaccionar com al matí quan cercava el temple. Fins i tot sense la llum del sol s'orientava per la direcció dels carrers.

–És per aquí, Baudili. És, era la sortida de la ciutat cap a la Via Augusta. Hem de trobar la necròpolis, espero que no hagi desaparegut com les termes, el temple i bona part de les muralles.

El recinte ja estava tancat al públic. Sulpícia volia baixar de qualsevol manera a tocar les pedres i llegir les inscripcions. Ell no volia saltar-se la norma. Estava prohibit, a més l'alçada des de la vorera era considerable

–Gairebé cada dia, Sulpícia, passo per aquesta plaça quan acabo el servei. Tens raó, hi ha com inscripcions, escrits sobre les pedres, molt esborrades. Tanquen quan es fa fosc perquè si no hi ha gent que baixaria a fer el que no es pot fer. ¿M'entens?

Es va girar, volia saber si li havia entès. Parlava sol. De nou ella havia desaparegut. El pressentiment que un moment o un altre podia desaparèixer potser s'acomplia. Si la seva aparició al matí no era un somni, s'endevinava el final de l'aventura. La conversa al jardí de la Casa de l'Ardiaca havia estat una premonició. Havia sentit que li parlava de comiat amb el cor a la mà.

No es va atrevir a cridar, tot era silenci a la placeta, va treure's de la butxaca la lot reglamentària. El raig de llum escombrava tombes, xiprers, làpides. A la necròpolis, ningú. Va apagar la lot. Feia fred. Els bancs de la plaça, buits. No es va molestar en mirar en els bars o demanar per ella en la recepció d'un hotel proper. No és el seu estil, rumià Buenadicha. Aquesta frase repetida li va fer veure que ja la coneixien prou bé, que ja era una de la família que la trobava a faltar.

–Baudili, si us plau. ¿On ets? Vols fer el favor d'ajudar-me?

¿Qui el demanava? Només podia ser ella. Havia baixat a la necròpolis. Estava prohibit, a més a més no es veia res.

Sulpícia, fes el favor, no vull embolics. Puja d'una vegada.

–Baudili, m'has deixat sola. Baixa, baixa immediatament.

–Que no, que em veuran i me la carrego, que està molt alt.

–Baudili, vinga. He vist que tens una llum. La necessito ara mateix.

–¿Què vols, dona? Jo no puc ajudar-te.

–Poruc, poca solta, no diguis ximpleries i ajuda 'm d'una vegada. S'han de llegir totes les inscripcions. Covard, no sé com et deixen fer de policia amb tan poc valor.

Li havia tocat el voraviu. Covard, poruc i poca solta. Retrets de Sulpícia, l'amiga de tot el dia, l'amiga que uns minuts abans li havia fet un petó a la boca. ¿En què podria ajudar-la? ¿Llegir les lletres desgastades, escrites en la pedra? Això devia d'estar en llatí. I ell , de llatí, ni pa pa. Però Sulpícia el necessitava. Endavant. L'alçada era més o més d'un pis, Baudili rondava els seixanta. Es va ajupir. Va deixar penjar les cames i finalment es va deixar caure a la gespa.

–Vine, mira aquesta. Vinc de trobar una inscripció d'uns que vivien al costat de la nostra casa. Van arribar de Roma després que nosaltres. ¿T'imagines que trobés les dels meus fills? Baudili, busca: Marcus Frumentarius o Sulpícia Flavia...

Baudili, obedient, va obrir la lot i va intentar llegir el que posava, lletres gastades, una o, una D una M ¿Què dimonis volia que trobés? Ella, com una esperitada, anava de làpida en làpida. On no li arribava el feble llum dels fanals, llegia amb la punta dels dits, acaronava els relleus de les lletres.

– ¿Sulpicius ha de sortir amb totes les lletres? ¿Tot sencer?

–Troba Sulp, o Sulpic o simplement Sul. Mira allà, per aquestes encara no les mirat. Potser va tornar sola Flavia Sulpícia i Frumentarius es va quedar sempre a Roma. El nom d'ella hi hauria d'aparèixer tot sencer: Flàvia. No, Baudili, aquesta ja l'he mirada jo. Vés al racó.

–Ho tinc ben pelut, Sulpicia. A més de trencat, en llatí i a les fosques.

–Mira, mira. Acabo de trobat una Flavia. A veure...No, no és la meva. M'havia fet un salt el cor

Baudili Buenadicha posava els cinc sentits, intentava ajuntar lletres, formar la paraula Flavia, Sulpicius. La T tant podia ser una t com una I, la F podia ser una P gastada.

–Tot està malmès, gastat, ple de molsa i herbetes. És il·legible.

–Ai, ai, Baudili. Il·legible, amb molsa i herbetes i la llum que portes no et serveix per trobar res. Quan dintre teu portes una llàntia encesa, alimentada amb l'oli de l'amor, et ben asseguro que pots llegir també les lletres gastades, il·legibles, esborrades. Vine, que t'ensenyo. A llegir.

–¿On comença?

–Posa "Als déus Manes. A Terencia Fúscula. Flavia Crisis a la seva piadosíssima mare." Ens coneixíem. ¿Tan difícil és? Tornen a la vida de la meva mà.¡Que bona dona, Terència! Quatre fills, dos morts poc després de néixer i el marit sempre fora de casa.

–Perdona'm. ¿On veus els déus manes i tot el que has dit?

–Vine,ignorant, incrèdul, analfabet. Segueix la meva mà, posa sota la teva. Lucius Cornelius Cornelii filius Gaius secundus, aedilis duumvir, Quinto Cornelio Gaii fratri Gal Nigro, fratri Gaio Aemilio lucii fratris Galo Patro Corneliae matri umitoriae Luciae Fabiae aviae.

–¿Que t'inventes? ¿On veus tantes lletres?

–Deixem' ho córrer.

– ¿Qui era aquell "nigro"?

–Aquest patrici dedicà la làpida i el record a la memòria de tots aquests avantpassats, a la mare, a l' àvia al germà... Aquest ciutadà va tenir un càrrec aquí a Barcelona. Va ésser duumvir, una mena d'edil. Seria una mica més que el teu cap, aquest del bigoti, que hem vist abans. Vigilaven els preus dels mercats, preparaven espectacles, manaven els policies de la ciutat...

–Sí, segurament un duumvir era més important que Madueño. Omplir uns impresos quan acaba el servei i guanyar el doble que jo.

Baudili no la volia interrompre i rascava amb  la punta dels dits la superfície aspra de les pedres. Sentia que ella repetia, com un mantra. Tornen a la vida de la meva mà. L'urbà Buenadicha s'adonava de la inutilitat del seu esforç, estava fent el ridícul. I a sobre, Benita. La seva dona, ni una trucada en tot el dia i el dinar, segurament al microones per a quan entrés per la porta. Va treure el mòbil.

–Vine, vine, és aquí.

Tornà a apagar el telèfon. La veu de Sulpícia destil·lava emoció, sorpresa. Passava i repassava amb els dits els solcs de les lletres per assegurar-se.

Flaviola, matri bene merenti. Són ells. Van ser ells. Al final van venir, a trobar-me viva o a dedicar-me la sepultura.

Atabalat entre l'emoció i el disgust que imaginava de Benita se sentia fora de lloc, tallat, no podia connectar amb la seva emoció. Sulpícia va percebre la distància.

–Vine, incrèdul.

–Dóna'm la mà.

Baudili estava mort de fred. Febrer, tarda nit, humitat que penetrava en els ossos. La mà, la suau pell de la mà, tèbia, de Sulpícia li reconfortà. sobre mà, va resseguir els trets de les lletres. Dues lletres, dues efes, Les inicials dels fills.
D. M.

F. F. SVLP. MATRI B M

–¿Això és el teu nom? Escrivíeu d'una manera molt especial.

–Que feliç sóc, Baudili.

Abraçats van rebre els xiulets d'un vigilant. El xiulet penetrant i proper va entrar com un ganivet de gel per les orelles de Baudili. Baixar a la necròpolis estava prohibit. Ella, completament fora d'aquest món continuava abraçada a l'agent.

Baudili es va separar d'ella, malament acabaria la festa. Va intentar reconèixer al vigilant, l'interessava saber si duia un gos, mai ho havia confessat als companys, però els tenia terror. Per sort no duia gos el vigilant.

–Sortiu ara mateix. ¿Que no sabeu llegir?

–Pau, senyor, tranquil·litat que no fem res aquí que no es pugui fer

–¿Voleu fer el favor?

El vigilant sense gos va tornar a xiular.

–¿Es pot saber què fas, xiulant-nos com si fóssim bèsties?

–Pugin ara mateix o crido a les forces de l'ordre!

–Baixa tu, si vols. Jo sóc a casa meva, amb la meva gent. I deixa'ns en pau.

–Senyora!.

Baudili no volia complicacions, la cosa podia anar més lluny. Va buscar el punt de llum més propici per a examinar la cara de l'agent de seguretat i l'uniform. Sense cridar, tranquil i en to de confidència digué:

–Perdona'm i escolta'm un moment, company, estàs parlant amb un número.

–¿De què has de disculpar-te Baudili? ¿Ets un número? ¿Només un número, Baudlili?

–Un número igual que tu. Sóc l'agent Baudili Buenadicha, gairebé trenta anys al cos. Jo no et conec. Tu potser sí que em coneixes, ets més jove. Treballo a la zona de la catedral al matí. Madueño és el meu cap. T'ho explico per estalviar-nos tots maldecaps. Si t'explico què fèiem aquí, no ho entendràs mai. Al meu poble, en situacions com aquesta, diem "arrieritos somos..."
–Pugeu, pugeu d'una vegada i no em poseu en un compromís.

Si no estàs d'acord, aquí tens el meu número de placa.

–Apa, doncs, Buenadicha, surti de seguida i també aquesta senyora, que el carnaval només ens dóna maldecaps.

–Tu, noi, veig que no ets de la broma. Quin jovent!

Anaven de bracet, aliens als comentaris i mirades d'alguns vianants que havien xafardejat l'escena.

–Jo també estic content, Sulpícia, que hagis trobat la làpida que et van dedicar els teus fills. Has estat una bona mare, t'ho mereixies.

 

 

 

 

 


–Quan una mare busca un fill perdut entre la multitud distingeix nítidament la seva veu o els seus plors entre els sorolls de tota la terra. I ja pot tremolar el món, si ploren els teus fills, els trobes en mig del caos. Aquestes pedres, estimat Baudili, eren crits, no pedres.

La humitat de la ciutat i el fred de febrer es deixaven notar. La gent anava ben abrigada. Eren dies de canvis de temperatura molt marcats. Sulpícia, vestida només amb la túnica no sabia què era el fred.

Buenadicha rumiava amb més insistència a mesura que s'apropava la nit. ¿Com acabaria tot? No passava pel seu cap convidar a Sulpícia a casa seva, ni buscar-li un hotel. Una especial intuïció li deia que ella no necessitava hotel, ni menjar, ni roba. Havia aparegut només per a recordar.

–Baudili, no he vist el mar en tot el dia... ni el mar ni la muntanya d'on venia l'aigua a la ciutat.

–És molt tard, estimada. Jo volia ensenyar-te el mar però se'ns fa tard.

¿ I la meva serralada? Plena de viles, vinyes i oliveres. ¿També ha desaparegut?

– ¿De quina serralada em parles? ¿Collserola?

–Recordo que teníem amics fora ciutat. A la muntanya hi havia viles, molins, olivers i vinyes ¿Saps si encara hi ha alguna vila en aquesta muntanya?

– ¿Viles, muntanya? ¿Que podrien trobar de nit a Collserola. Tal com ha anat el dia, Sulpícia, sé que amb tu trobarem tot el que busques perquè ho portes dintre, és com un imant.

Van sortir a la llum, al soroll, a l'inmens trànsit rodat de Plaça de Catalunya, Pelai, carrer Balmes. Aquella era la seva ciutat, no la de Sulpícia. Contra el que esperava ja no es va mostrar impressionada pel trànsit, no va fer comentaris sobre la gentada que anava de compres o omplien bars i restaurants. ¿Com pujar, ja de nit a la Serra de Collserola? ¿Metro? ¿Bus? Millor, un taxi. Per una vegada podia fer un extra. Tot i que amb la caòtica circulació del capvespre podia costar-li un ull de la cara arribar al Tibidabo.

–No podem anar a peu, Sulpícia. Està molt lluny.

–És un passeig, home. En aquesta ciutat t'orientes molt bé, la muntanya, cap amunt.

–És molt tard, de debò i trigarem. Prenem un taxi...

– ¿Un d'aquests carros brillants, mai a la vida? No em refio. Corren com si els conduís el mateix Plutó. No vull ser una segona Proserpina. El cas és que necessito les estrelles per a orientar-me. ¿On són les estrelles? Per Júpiter, ¿També heu allunyat les estrelles?

La Gran Via era un formiguer humà. Tothom de pressa. Ningú s'aturava a contemplar la parella disfressada, el policia i la matrona romana. Només van sentir darrere d'ells una nena, els va mirar i va cridar a la mare:

–Jo aquest any també vull anar de policia , com aquest senyor.

De Passeig de Gràcia baixava una carrossa tirada per cavalls i es va aturar en una cantonada. Uns quants turistes van pagar al cotxer i es van allunyar. Sulpícia va mirar a Baudili. Amb la mirada li ho va dir tot molt clar. Estava resignat. Faltava que el cotxer volgués anar tan lluny a aquelles hores.
L'auriga quan veié un municipal apropant-se a la carrossa, va pensar el pitjor, revisió de llicències, permisos, plaques, llums, estat higiènic de les cavalleries.

–En què us puc servir-vos?

–Cap al Tibidabo, que hi manca gent.!

Baudili, coneixedor del trànsit per raons professionals, va ordenar-li
línia recta buscant els carrers més tranquils. El cotxer conduïa seguint
les consignes del municipal. Fins i tot va haver d'entrar per carrers de
direcció prohibida. Baudili i Sulpícia, recolzats
l'un contra l'altre, contemplaven en silenci el poc cel que la
contaminació lumínica permetia.

A la plaça de Lesseps un motorista de trànsit es va acostar i va fer detenir al carruatge.

–¿Es pensa, amic meu que el c

–De servei especial, agent. Soc Buenadicha, placa 1122.

Baudili sabia que en aquestes situacions fredor, penques i poques paraules són la millor defensa. Li estengué la placa amb el nombre de llicència.

–Tampoc li costaria observar de tant en tant les normes de trànsit.

–Ho intentarem en endavant, company.

A mesura que deixaven darrere la ciutat, Sulpícia, va començar a reconèixer alguna estrella.

–Anem bé.

–¿I com és que ha tingut vostè l'acudit de disfressar-se així? I perdoni l'intromissió.- demanà l'auriga

–¿Li agrada el meu vestit?

–I tant. És clavat. Només li falten les arracades i els collars. Jo n'he vist, de romans i egipcis, duen penjolls com nosaltres. Vostè va abillada amb la cosa essencial, la túnica i el cenyidor.

–Sí, senyor, duc la cosa essencial, la romanitas.

–Parlant de romans- prosseguia el conductor- fa anys la meva filla, que és estudiant, em va ensenyar unes fotos, fetes per ella, d'una vila romana descoberta per aquí, fa molts anys, quan van fer la Ronda per allò de les Olimpíades.

-Ja ha plogut des de llavors.

–Horta, no massa lluny d'aquí. Si tenen interès, podem anar, tot i que Carrillón i Mefisto ja comencen a esbufegar. Pobres, avui tot el dia...

Baudili portava alguns diners. No se li havia acudit preguntar quan costava arribar a la falda del Tibidabo. Ara havien d'arribar a Horta, travessant mitja Barcelona per dalt. El cavaller segurament acceptava Visa.

–¿I vostè creu que ara trobarem alguna cosa de viles romanes a aquestes hores? Els seus animals a més a més mereixen descansar. No sé què penses tu, Sulpícia. Jo tornaria cap a casa.

L'auriga s'aturà mentre decidien els viatgers .

–¿Què deies, Baudili?

–Que els cavalls i jo estem cansats i que jo tornaria cap a casa.

–Tornar a casa, és clar, Baudili. A casa. Auriga, cap a les viles d'Horta.

Van continuar en silenci. Era ja nit tancada. Per les dades que pel mòbil li havia donat la filla estudiant, una placeta, convertida en petit parc infantil, a la vora de la Ronda, havien arribat. Allà trobarien algunes restes, canalitzacions, àmfores, trobades durant les excavacions. Van baixar tots tres.

–Que bé, senyors, a la fi, silenci i estrelles! Recordo que uns amics del meu marit tenien aquí una vila. L'angle que fan les collades i les estrelles m'ho confirmen. I allà, on és aquell edifici havia una altra. I per tot arreu vinyes, vinyes i oliveres!.

El cotxer arreglava una mica el carro, donava copets suaus a les anques de les bèsties i els apropà la galleda amb aigua. Sulpícia apareixia i desapareixia entre les bardisses i les branques baixes dels oms i dels desmais.

–Vine, Baudili.

Sentí la seva veu, una veu estranya, com si tingués roba davant la boca. Estava amagada. Ella insistí.

–Vine...

–On ets?

Baudili sentia la veu, cada cop més feble, pressentia el final. Travessant esbarzers i branques va arribar a la vorera; els llums els cotxes l'enlluernaven, va estar a punt de caure a terra.


–No et sento, Baudili

–¿On ets, Sulpícia?...

Silenci. Anava d'una punta a l'altra de la placeta. Ara ja ningú responia. A la vora, el cotxer, assegut i amb el coll de l'abric alçat, esperava amb impaciència l'arribada dels viatgers. Era molt tard.

–No l'ha vist vostè?

–¿A la senyora? ¿No estaven junts?

El guàrdia urbà travessava la placeta pels camins, trepitjant la gespa, atabalat. A punt de caure es va aguantar amb el tronc d'un arbre. Havia trepitjat la túnica. La va recollir amb reverència i intentà comprovar si feia alguna olor especial. Res, aire, humitat.

Sulpícia, Sulpícia... No facis aquestes bromes, si us plau.

–Ho sento, senyor guàrdia, no puc esperar més, jo m'en vaig. I vostè m'ha de pagar abans.

–¿I la senyora?

–¿No coneix la ciutat?

–Prou que la coneix.

–Anem-nos-en doncs.

No tenia prou diners per pagar el viatge. Això no tenia importància. El pitjor era que havia perdut a Sulpícia de nit a la muntanya. Girà el coll de la jaqueta de l'uniforme per a protegir-se de la desagradable sensació d'humitat freda. Es va abrigar amb la manta que Sulpícia havia dut tot el dia com si fos una mantellina romana i va retenir la túnica entre els dits.

Arraulit al seient de darrere va quedar-se adormit. A la Via Laietana, davant la Plaça Ramon Berenguer, va sentir uns copets a l'espatlla. Senyor, hem arribat. Baudili va despertar. Havia tingut un somni molt dolç. La túnica ja no estava entre les seves mans.