El meu diari.   16-5 Manhattan

Ahir, dia esgotador, molta calor, més de 8 hores de viatge i aterratge amb propina. De l’aeroport a l’hotel, 35 km, més de dues hores amb trànsit caòtic.No vaig anar a sopar, estava reventat.

M’he despertat aviat. Serà un dia intens, el primer i el dia fort. M’he despertat a prendre possessió de la ciutat. A les 7.20 he sortit de l’hotel. Abans m’he trobat amb el recepcionsita, Gabriel, d’Hondures. He fet una passetjada per tres illes, he comprat una ampolla d’aigua i he tornat a esmorçar. Sortida al nord: Primera parada: Center Lincoln. Un auditori, un teatre i una sala de ballet. Hem passat per davant d’edificis altíssims, cada un ens semblava especial fins que ens hem acostumat a les alçades. Sant Joan el diví, res de particular, pseudogòtica, no crec que es faci cult. Monumental i res més. Universitat de Columbia, Central Park. Hem vist la casa on van matar a John Lennon. 5ª Avinguda, luxe sobre luxe, grans firmes, la nata del sistema. Hem vist l’Empire State de lluny, davant nostre, l’edifici en angle, Flatiron, entre 5ª Av. i Broadway. Hem baixat al Soho per Broadway, la zona zero on tornen a construir més torres, més altes, les anomenades Torres de l’esperança. A la tornada, caminant des de Battery Park hem gaudit de la colosal torre de la Chrysler i hem visitat el hall. Les portes, el sostre, art decó, molt del meu gust.

La cosa del trànsit caòtic. El que vàrem veure i viure ahir tornat del aeroport sembla ser que és normal. Hi ha una població flotant de 5 milions de persones, a més es troben aqui a diari els amos del món passant revista al negocis del seu món, esperant-los una caterva de lalament anomenats monovolumens, enormes escarbats brillats, amb xofer i escorta.

Hem sopat a un restaurant japonés, Benihana, un caldo amb gust a avecrem, dos o tres trossos de gamba i pollastre a la planxa, això sí, amb molt de teatre, barret vermell, ganivet...

17. Dijous.

Dia de contrastos. Hem anat al Bronx, col·legis amb reixes, camps de esport amb reixes. Bandes, rivalitats entre Nyiats, Latin kings, etc...Diuen que la majoria dels components d’aquestes bandes no arriben als 22 anys. Nanos amb pistola. Molt de control, penso, poc ajut social. No he vist una sola bandera americana en Bronx. Grans edificis de jutjats que contrastaven amb la humilitat de les cases.

Despres hem passat a Queens- Rep el nom perquè va ser un territori que el rei anglès XXX va regalar a la seva esposa. Barris luxosos, pau, tranquilitat. Barris d’hispans: "Se habla también inglés". A continuació hem passt per un barri habitat per hindues, amb les seves botigues, grafies, vestimenta, perfums, olors. Després, el barri jueu. Espectacle propi del A. T. Esposes de homes de negre amb el cabell tapat o tallat perquè el cabell por dur al pecat, separació de nens i nenes a la classe, moltes dones amb el carro de nens, sexe només per a procrear els fills que Déu ens doni. Es dediquen aquests espestres amb barret recte i tirabuixons als diamants, a l’or, al negoci dels taxis. EN moltes d’aquestes cases veig reixes. De què tenen por?

Caminem a través de Brookling, magnífiques vistes.

 

Divendres 18

Sortida privada al MoMa, ningú vol acompanyar-me. Planta 5ª, el surrealisme i cubisme, especialment. Al vespre visitem State Island. Objectiu: Haver trepitjat els cinc comtats: Manhatta, Bronx, Quins, Brookling i Harlem, que veurem el diumenge.A la nit hem pujat a l’Empire State Un segle després, és monumental i monumental negoci. Impressionant la pujada de l’ascensor , fins al pis sixanta, va de deu en deu. Sopar amb soroll de rock dur, a base d’hamburguesa.

 

19.

Avui no ha estat un dia perdut, només he fet una visita, però he fet el que volia: visitar el museu de l’Iimigració a Ellis Island. He trigat hores en acoseguir-ho. Primer perquè no funcionava el metro fins a Bowling Green i m’he equivocat de trajecte. Després per les inmenses cues i controls abans de prendre el ferry. Ha valgut la pena la visita. Aquest país de USA es va fer amb europeus, xinesos, japonesos, etc... Havia diferents apartats: L’arribada, els interrogatoris, la prospecció mèdica i psicològica. Hi ha fotos impressionats de 1920. Els xinesos van ajudar a construir el ferrocarril des de Midle East fins a California. Els immigrants havien de tenir 25 dolars com a mínim per a ser aceptats. Feien tests d’intel·ligencia als subjectes que considerven una mica curts. Especialment miraven ulls, oida, mans i cames, l’imprescindible per a treballar. Curiosa la resposta d’una jove quan li demanen per on començaria a escombrar una escala, si per dalt o per baix: Resposta: Jo no he viajtjat fins aquí per a escombrar. De seguida es va veure qie la societat americana rebutjava als asiàtics, especialment als xinesos. Van aprovar en el congrès una llei per a impedir noves arribades. Els que arribaven malats, si la seva malatia era encomanable, els tenien en quarentena, altres tornaven al seu pais obligatoriament. Imaginem-nos la tragèdia que podia suposar el fet de ser rebutjat, després d’haver reunit diners pel viatge, haver venut tot el que tenien i haver de tornar amb les mans buides, Cap a on? Eren frequents els suicidis.

 

20. Des de l’aeroport, resum del dia

Avui hem anat a Harlem, al nord de l’illa. Hem passat per la setena avinguda, plena d’apartaments luxosos, amb tendall fins la vorera, amb una llumeta sobre el tendall que avisa al taxista. Ja ho diu la Biblia: “El Senyor et conduirà per a que el teu peu no ensopegui amb la pedra més petita...”. Per sota de la 7ª Avinguda passa el metro, per sobre, jardins. Quan la setena avinguda arriba a Harlem torna a apareixer el metro, brut i surollòs. Harlem , l’atracció turística de l’ultim dia. Molts busos carregats de turistes que volien presenciar el culte Gospel. Ja ho tenim vist en les pelis. El pastor predica amb certa exaltació en algun moment, l’acompanya alguna dona il·luminada que canta o declama i les del costat treuen el mocador per a eixugar-se les llàgrimes. Uuna cosa certa és que les dones tenen un rol més important en aquestes celebracions que en les cerimònies catòliques. Son declamadores, en transit, il·luminades, se les escolta. No hi ha altar, una taula amb el llibre, una llum i molta música, palmes d’acompanyament.

Dinar, tornada a l’eroport JFK i tornada a la península.

 

¿Qué he visto en NY? La capital del mundo, grande, poderosa llena de constrastes. A través de la lupa se ve todo más grande y es más fácil analizarlo. Si pudiera resumir lo que me ha parecido Manhattan,no la gente sino los inmensos edificios, los bancos, los ejecutivos diría que es la ciudad de la vanidad, de la demostración de poder. Por eso les hndió la moral la caída de las torres, por eso no pueden consentir quedarse de brazos cruzados. Las vuelven a levantar, más altas todavía. Banderas y banderas, grandes sábanas ristradas por el rojo y el blanco. Seguridad, miedo, control. El Bronx, a unas paradas de metro de la metrópoli, la voz de la otra parte del mundo, cndenados ellos a manterse unos a otros. Vilas de Queen, no demasiado lejos del Bronx pero sociológicamente a distancia astronómica. Otra vez la bandera americana plantada en el cesped de la residencia.

La gente, normal, como todo el mundo. Unos amables, otros huraños, la mayoría contenta de seguir viviendo. Parece ser que allí se trabaja, el país del hombre que se hace a sí mismo. Todos pueden llegar a ser presidentes. Algunos no llegarán a serlo, pero están orgullosos de ser conserges del hotel y abrir puertas de coches lujosos.

Algo menos de una semana hemos pasado con la panda. Parece mentira que después de de cuarenta años sigamos viajando, entonces con niños, ahora, sin ellos porque ya son mayorictos y viajan con sus propios hijos. De todas formas hacía años que no viajábamos en grupo al extranjero.

Dublin es una ciudad amable, lo son sus ciudadanos. No hay altanería en ellos cuando uno se acerca con el plano de la ciudad en la mano. Incluso más de una vez hemos visto que la iniciativa partía de ellos al vernos girar y girar el plano de calles porque no sabíamos dónde estábamos. Ese detalle es poco visto en general en Europa.

Abundan los monumentos a los luchadores por la independencia de Irlanda. El sello, la huella de la Gran Bretaña se nota por todas partes. Un detalle me hizo reflexionar en relación al dominio ejercido por los ingleses durante siglos. Hay dos catedrales que puedan considerarse como tales, dos iglesias con historia y empaque arquitectónico: La Christ Church y Patrick Church. Las dos se las ha quedado la iglesia anglicana. ¿Cuántos fieles anglicanos hay en Dublín? Poquísimos, sólo hace falta entrar en una de sus celebraciones, más curas que fieles. Han dejado a los católicos Mary Church, en un barrio anodino, una edificación  neoclásica sin encanto, pero en las celebraciones, el templo lleno hasta la puerta de entrada. Y eso tratándose de comunidades que cantan eso de que cuando hay caridad, allí está Dios. ¿Quién habita las catedrales anglicanas?

       Impressions abans d’anar a dormir

 

SANT PETERSBURG

 

24 Març.

Primera passejada al capvespre. La roca de Pere el Gran

 

25 Març

Visita guiada per la ciutat, St. Nicolas, ritus  ortodox, Fortin de St Pere, panteons reials.

Nevsky Prospekt Berenar a l’ edifici modernista amb Svetlana, l’amiga russa.

 

26 Març

 Gràcies a les constants i fructuoses gestions, Júlia aconsegueix conectar amb una guia russa que ens acompanya des de la columna d’ Alexandre  fins al pont dels quatre cavalls i el temple de Kazan.

Visita a l’Ermitage

 

27. Març

Catedral de St. Isaac i pujada a la columnata (210 esglaons). Temple de la Sang derramada (pobre Alexandre II) Dinar al parc nevat. El circ. Museu rus.

Recorregut recordatori de l’època comunista. L’Aurora. La històrica locomotora i l’empleada a l’estació de Finlàndia.

Visita al metro. Monumental. Palaus subterranis  per al poble.

 

28. Març

 De St. Petersburg a Moscou en tren. Desolació. Estepa. Pobles insignificants

 

Nit. Primera vista al Kremlin. Llum.

 

29 Març

Recorregut en bus per la ciutat: Kremlin, historiada Catedral del Salvador Universitat, Ministeri Exteriors, Monestir i Cementiri de  Novodevichy.

Casa modernista de Gorki.

Passeig per la zona dels teatres. Monument a Marx

 

 

 

30 Març

Kremlin, una altra vegada, icones, temples, bizantins, cúpules en forma de bulb, riquesa, iconostasis, pintures, tumbes, palaus

 

31 Març

Apurant el dia últim. Metro, maravella... i compres

  

 

Arribem a La Habana a les  19.30 a l'hotel una hora i mitja més tard. Lentitut en les maletes. Ciutat a les fosques. Lum 120W.

 

Dia 19 Volta completa en taxi a la ciutat. Monuments, parc, pinya colada. Capitoli. Fira de llibres, Fantástica ipressió: Mots joves i famílies, pollastre a la brassa. Concert de Vivaldi a l'esglèsia de S. Francisco. Passeig per L'Havana vieja.

 

Día 20. Carrer Obispo, compra de postals. Trobada amb les "missioneres" de Cayo Hueso. (Cayo west). Daikiri, les donem roba. A la nit, fent temps per a sopar parlo amb el vigilant nascut amb la revolució, l'home    ue llegeix poesia de Carpentier en estones lliures No mana ja Raúl, em diu, sinò el vicepresident

 

21 Diumenge Sortim de l'Havana en un Chevrolet Bell air del any 50 en direcció a Santa Clara. Visitem el Mausoleu del Che i dels herois que van combatre amb ell a Bolivia. Ruta pessada, carro no va a més de 80 per hora, calor. Contniuem camí a Trinidad, carretera perillosa, bicicletes, curves, gent per la carretera. La casa teoricament reservada, falla. Allotjament en casa de Carlos, enorme cassalot potser del segle XIX. Carrers empedrats. Primera impressió: Sóm a Cadaqués. Moltíssims turistes en l'escala de la música i ball.

 

22 Dilluns. Passeig per la ciutat, plaça Major. Temple de la S. Trinidad. En cuaresma és com qualsevol esglèssia d'Espanya.Al cim d'una coma, una esglèsia en restauració i un hotel en construcció. Visita a la casa museu, casa típica dels potentats on ens expliqen les diferrents parts o peces de l'arquitectura .Portes, dintells, goznes, claus, panys bisagres antiques. Els propietaris de la casa, potentats de la fabricació de sucre.. Banyera i sauna, llum de carbur... i restes d'un cep on lligaven als esclaus per a navegar.

 

23. Visita al valle de los Ingenios. Industria del sucre, esclaus. L'excursió, una pressa de pel perquè no veiem ni ingenios ni res que tingui a veure amb l'esclavatge. Només pugem a la torre elevada en la planuria, set pisos, desde on el potentat vigilava la marxa del seu negoci.. Llançols de punt "trinitario", venda de records...Al vespre, a la platja. Bon sopar a la nit, una mica car.

 

24 Abans de sortir cap a Cienfuegos, visitem en Trinidad el Museo de "Los Bandidos". Molt interessant per a fer-nos conscients del assetjament constant dels USA a l'illa. En les muntanyes properes a Trinidad vaig observar que no apresaven sinò  directament mataven als  mercenaris.. Sortim cap a Cienfueos, cotxe "suicida" com sempre. Trobem la casa més a prop d'on esperavem  els cercadors, Pierre i Júlia. Traçat ortogonal , ciutat fundada pel francés Clouet, assentat a Cuba. Magnífica plaça dedidacada,com és habitual, a José Martí.,porxos. Passeig pel Malecon en carro de cavall. Molta calor, ens diuen 30 graus

 

25 Dijous. Visitem el teatre Terry i el Cementiri de la Reina. El senyor Terry sembla ser que va ser un "self made man" que va entregar el teatre a la ciutat, havia fer negoci amb el sucre. El teatre té gairebé 1.000 localitats, ens diuen que el pati de butaques era mòbil podia convertir-se en sala de ball, gràcies a un mecanisme inferior ???. Acústica perfecta gràcies a que tot es de fusta. A la mateixa plaça Martí hi ha el Centre de Cultura en restauració. Era el Palacio Ferrer, també d'un potentat econòmic que va fugir quan la Revolució. Falta molt per a acabar-ho.

 

Cemetiri de la Reina, penòs. Cap tipus d'interés, tombes amb l'aigua del mar supurant. Punta gorda, lluny de la ciutat, es pot anar en taxi o en bus. Apartaments més o menys luxosos prop de la platja, Palacio del Valle, pastís d'estils arquitectònics. Dinem molt bé al Paseo delPrado.

 

26 Divendres. Sortida en jeep de Cienfuegos, no podia arrepenjar  el braç ni en la finestra, vidres trencats. Hem parat prop de Bahia Cochinos, poblat pobre aparentment, a Platja Girón. Fenomenal casa. Hem anat a la Cueva de ls Peces, on Júlia i Pierre han bucejat. Al final, bany  sense platja, baixada a l'aigua perillosa, roca viva.. Museu en restauració, avions i tanques potser capturats  als mercenaris. Temperatura tan agradable que porto jersei.

 

27 Dissate. Nit passada de galls, estem en un poble. Sortim cap a Viñales,l'etapa més llarga. Abans de sortir , parlem amb Toni i la dona que és ginecòloga, longevitat i bona salut dels cubans. Es pensa reformar la llei de l'abortament perquè es va reduint i envellint la població. Ens detenim a l'autopista per a que Júlia i el conductor, Johny mengin una mica. Pierre té mal de cap. Dues hores a la policlínica. LLarg camí fins a Viñales, carretera difícil, molt trànsit. Anem a casa de Lourdes i Juan José, habitacions estretes, ells, amables més o menys., sempre el Barça present.

 

28 Diumenge. Passeig matutí, visitem el Mural prehistòric ?, la cueva del Indio on hi ha tanta gent que sortim per l'entrada sense travessar-la. Els Mogotes, curioses formacions calcàrees cobertes de vegetació. A les 3.30, caminata ecològca, biológica, botànica, petit fiasco. L'objectiu  és comprar cafè en un lloc i puros en l'altre. Cafè caríssim: 6 CUC  300 gr.  presentat en ampolla de plàstic de mig litre d´'aigua. Manufatura de puros, explicació exhaustiva. Són manufacturats totalment, fent servir a la fulla, llimona, mel i altres substàncies aromàtiques. A dos cuc el puro. Posta de sol, fiasquet...Després de sopar, ball. Ho feien molt bé, jo dormo malgrat l'atronadora música.

 

29 Canvi de diners. Sortida a la platja. Viatge en el Lada més còmode que hem tingut. Estem a Santa Lucia i anem a Cayo Jutías. Al'aigua fins la posta del sol a les 6.30 p,m.. Tornem amb Giovanni l'administrador de la casa. Discussions sobre el preu del cotxe del sopar sense comptar l'aigua. Coincidim amb la parella alemanya, molt amable: Carro bo llogat, 85 CUC al dia. Em dien que se'n va amb una mica d'amargura pels trapitxeus dl'alguns cubans.

 

1 de Març. Tot aclarit quant a factures Deia Giovanni que al signar, signem tot el que consumim. Fals. M'ha ensenyat el que vàrem firmar, simple full d'arribada de viatgers, procedencia, dies d'estada, passaport. Tenen una forma consentida d'evadir impostos, no consta ni menjar ni begudes, només el llit. I no ens donen factura. A més he fisgonejat el llibe i he vist que l'habitació l'ha posada al Gener  a 8 CUC després a 10, a 20 i a nosaltres a 25. M'explica Giovanni que si arriba un ciutadà dels EE UU truquen inmediatament a la policia. Sortim de Santa Lucia cap a L'Havana. Viatge pessat malgrat el relativament còmode carro americà.A dormir al carrer Amargura, l'Havana vieja. Lumpen,lumpen, habitació petita, llit de sofà obert.

 

2. Últim dia. Passeig per L'Havana Vieja, la lumpen, després l'altra,la turística, esglèsia de S. Francisco, la Catedral, Pça de Las Armas, Palacio Lombillo. Calor, baixada de tensió. Desprçes de dinar tornem a la Plaza Vieja, comiat, última pinya colada, foto. Recollim maletes i a l'aeroport.